«Lupin»: El cop més difícil

Lupin és el paradigma de sèrie que, amb tots els seus errors i llicències narratives, aconsegueix que t’hi acabis enganxant. Posada al dia dels relats sobre atracaments perfectes i lladregots de bon cor, aquesta producció francesa fa unes quantes coses malament, però d’alguna manera t’acaba oferint exactament el que hi busques. D’entrada s’ha de dir que de Lupin, la icona literària que li fa de referent, només en té el títol, perquè el personatge creat per Maurice Leblanc només és una cita recurrent que fins i tot arriba a fer-se pesadeta. Després hi ha que el protagonista, tot i el seu indubtable carisma, és un pou d’incoherència: és capaç de culminar robatoris molt sofisticats amb aparent sobrietat, però després cau en paranys molt obvis quan intenta exercir la seva vida personal. I finalment hi ha la credibilitat d’algunes solucions argumentals, ja que una cosa és pujar a una muntanya russa i una altra molt diferent és aconseguir que el viatge sigui una experiència memorable. A les escenes d’acció de Lupin passen coses impossibles que ningú no justifica, sense ambigüitats. Un dels seus principals artífexs, Louis Leterrier, feia una cosa semblant a la pel·lícula Ahora me ves, però allà com a mínim tenia la màgia i l’il·lusionisme com a pretext per no donar gaires explicacions.

Però, dèiem, aquesta és una sèrie que, si aparques la lògica, t’acaba guanyant, perquè en el fons no pretén ser altra cosa que un thriller per a tota la família que juga amb elements molt clàssics. Aquesta segona entrega, formada per cinc episodis, reprèn l’acció exactament on la deixava la primera, amb el protagonista iniciant una croada a contrarellotge per recuperar el seu fill. L’única manera d’aconseguir-ho és fer cas d’unes exigències que passen per donar el cop de la seva vida, i pel camí acabarà de posar llum a les nombroses ombres del seu passat. No cal dir que aquest segon volum de Lupin té tots els números per repetir i fins i tot incrementar l’èxit del primer, perquè des de la seva estrena el passat mes de gener no ha parat de guanyar adeptes arreu del món. De fet, és una de les produccions europees de Netflix amb més projecció internacional i no seria estrany que acabés convertint-se en un relat de llarg recorregut. El repartiment de la sèrie torna a estar encapçalat per Omar Sy (actor que sempre interpreta el mateix personatge, però sap treure’n molt profit), Nicole García, Hervé Pierre, Vincent Londez, Antoine Gouy, Soufiane Guerrab, Clotilde Hesme, Etan Simon, Shirine Boutella, Johann Dionnet, Vincent Garanger i la gran Ludivine Sagnier, malgrat que el personatge d’aquesta última no està a l’alçada del seu talent.