Els escrits «en agonia» de Clarice Lispector

"Un alè de vida" és l'obra pòstuma de Clarice Lispector que va crear quan ja veia el final dels seus dies i que ha estat traduïda al català pel poeta gironí Josep Domènech Ponsatí

Clarise Lispector.

Clarise Lispector. / DDG

Matías Crowder

Matías Crowder

Setembre de 1966 i els metges es troben a punt d’amputar-li la mà dreta. La mà amb la qual Clarice Lispector escrivia. Clarice Lispector tenia quaranta sis anys el dia que les pastilles per dormir, la seva addicció, la van portar al son profund sense haver-se acabat, encara, el seu últim cigarret. El fum la va despertar al seu pis de Rio de Janeiro i el primer que va fer va ser intentar salvar els seus escrits. La mà, com les cames i altres parts del seu cos, patien cremades de tercer grau. Des d’aquell moment la seva salut es deteriora i comença una llarga agonia.

Quan comença a escriure Un alè de vida, la situació de l’escriptora era crítica. Clarice Lispector es trobava al final dels seus dies i alguna cosa al seu interior, no només el dolor físic, li deia. I, en lloc d’endolcir la seva partida, l’aguditza llançant-se de caps a l’abisme. És el moment de l’anàlisi, del resum. Potser per tot això Lispector escriu un text en el qual recull gran part de les seves reflexions sobre la literatura i sobre la vida.

Un alè de vida, el seu darrer llibre, és l’última indagació literària de l’escriptora brasilenya i, possiblement, la seva meditació més exhaustiva sobre l’acte d’escriure i les seves conseqüències. Escrita en forma de diàleg quasi místic entre un autor (alter ego de Lispector) i un dels seus personatges (Ángela Pralini), l’obra és una indagació profunda sobre el procés creatiu i la capacitat de crear altres mons. 

Quan l’escriptora va morir, el 9 de desembre de 1977, la seva secretària i gran amiga Olga Borelli, va dotar d’estructura als fragments que conformen el text, quasi una investigació que desvetlla el rerefons de Lispector com a escriptora, el seu paper en la literatura.

Diu la pròpia Olga Borelli: “Començat el 1974 i conclòs el 1977, en vigílies de la seva mort, aquest llibre va ser, en paraules de Clarice, escrit en agonia, ja que va néixer d’un impuls dolorós que ella no podia detenir. Va conviure durant vuit anys amb Clarice Lispector i va participar del seu procés de creació. Jo anotava pensaments, mecanografiava manuscrits i, sobretot, compartia moments d’inspiració de Clarice. Per això em fan confiar, ella i el seu fill Paulo, l’ordenació dels seus manuscrits. I així es va fer”.

El poeta gironí Josep Domènech Ponsatí, traductor de l’obra de Lispector del portuguès al català, no té objeccions al comentar el que diria perquè un lector s’apropi a l’obra de l’escriptora que definia la seva escriptura com el no-estil: “la mel no està feta pels burros”. “Un lector primari, només pendent del “de què va” argumental, es perdrà. I la Lispector vol que el lector es perdi. I no tots els lectors hi estan disposats”.

“El bon traductor sempre troba la manera de traduir el que és intraduïble. El que és peculiar en l’autora és l’enrevessament volgut. Si li pots posar difícil al lector, per què posar-li fàcil?, comenta Domènech.

Tot i que l’any passat es va celebrar el centenari del naixement de l’escriptora, a Lispector encara li falta arribar al gran públic a Catalunya. Representant de “la gran narrativa brasilenya”, és una d’aquestes figures literàries que encara estan lluny de ser una autora de masses.