Carla Simón

«No hi pot haver un final positiu en el model d’agricultura familiar»

«Alcarràs» és el retrat d’una forma de vida que desapareix a la zona rural de Lleida i està protagonitzat per intèrprets no professionals que són veïns de les rodalies del municipi

La directora catalana Carla Simón.  | JORDI COTRINA

La directora catalana Carla Simón. | JORDI COTRINA / Quim casas. barcelona

Quim Casas

Després de l’estrena d’Estiu 1993 (2017), vostè va dir que en rodar aquell film va aprendre a mirar el que passa davant de la càmera, no el que està escrit al guió. Ha estat així també amb Alcarràs?

Sí, he aplicat el mateix. La diferència és que amb Estiu 1993 tenia 35 hores de metratge, i d’Alcarràs, 90. Hi ha escenes que estan rodades de manera més convencional, amb una, dues, tres, deu preses, les que fossin necessàries, però hi ha altres moments en què m’agradava donar una mica més d’espai als actors i que poguessin passar coses que no estaven tan escrites.

Quin va ser el procés d’elaboració de la pel·lícula? Tenia clar què volia explicar o va anar sorgint al contacte amb la gent d’Alcarràs?

No, neix abans. El procés és molt semblant al d’Estiu 1993 en el sentit de buscar gent que s’aproximés als personatges que havíem escrit. La idea va sorgir en certa manera quan estava escrivint Estiu 1993 i va morir el meu padrí. La meva família cultiva préssecs a Alcarràs i en morir el meu padrí va ser un moment de posar en valor el que deixava, el seu llegat, i pensar per primera vegada que passaria si aquests arbres que sempre hi han estat, algun dia deixar de ser-ho. En acabar l’anterior pel·lícula, amb la Maria Zamora, la meva productora, vam decidir que la història d’Alcarràs seria el meu segon llargmetratge, tot i que implicava molts reptes.

Com quins?

Construir la coralitat. És un retrat de tota una família, uns 12 personatges. I el fet de treballar amb gent de la zona que no són intèrprets professionals. Va ser una decisió una mica arriscada, ja que l’altra idea que tenia s’aproximava més al que havia fet a Estiu 1993. Vaig començar a escriure i li vaig demanar a Arnau Vilaró que escrivíssim el guió junts. És de Bellvís, un poble que està a uns 20 minuts d’Alcarràs. Els seus familiars també són agricultors i vaig pensar que entre els dos podríem explicar aquesta història més des de dins.

Com ha incorporat les experiències familiars?

Les converses amb els meus oncles i amb la família d’ell han sigut molt importants. També va influir molt el fet que ens vam instal·lar a la masia dels meus tiets per escriure el guió. És un lloc on ells només treballen. Hi arribaven a les sis i mitja per treballar i nosaltres ens aixecàvem amb el so dels tractors. Els anàvem a veure i passaven coses que després vam incorporar a la pel·lícula. Recordo que un dia estàvem escrivint, vam sentir uns crits i al sortir vam veure que al meu cosí li havia caigut una de les caixes plenes de préssecs, així que el vam ajudar a recollir-los. Això ho vam afegir. Vam començar el càsting sense haver tancat el guió. Hi ha moltes coses concretes del món dels camperols que vam aprendre fent les entrevistes per al repartiment del film. I d’allà va sorgir també el canvi al final. Com que els meus oncles continuen cultivant préssecs, jo volia un final feliç, però em vaig adonar que ningú té un discurs positiu en relació amb aquesta manera, aquest model, d’agricultura familiar.

Des del primer moment va tenir clar que el film estaria protagonitzat per actors no professionals.

No. De fet hi ha una actriu professional, Berta Pipó, que és la meva germana i interpreta la Glòria, la germana que ve de Barcelona. A Estiu 1993 va fer un petit paper com a tia de les nenes. Ella també va participar en el procés del càsting des del principi, perquè tenim la mateixa manera d’aproximar-nos al tema. Per mi era essencial que fossin persones de la zona, que tinguessin la seva manera de parlar i ens donessin marge per improvisar algunes coses. Un agricultor és un agricultor, ho notes en la seva pell, en les seves mans, en com es mou.

El treball amb els intèrprets és brutal. Si no saps que no són familiars entre ells, penses que formen part de la mateixa família, perquè hi ha molta complicitat entre tots.

Ho vam treballar molt prèviament. Quan no treballes amb actors professionals, no pots arribar al rodatge i dir-los «aquest és el teu pare i aquest és el teu fill», perquè no ho sentiran així. Vaig llogar una casa a l’Horta de Lleida i venien cada tarda. Fèiem combinacions per teixir les relacions que tinguessin sentit per a la història que estàvem explicant. Era una espècie de preqüela del que seria el film, perquè arribessin al set i res del que estàvem explicant els fos aliè. Vam fer una lectura de guió, però no perquè l’aprenguessin, sinó per saber el que tractaríem. El guió està escrit i el vam intentar seguir, però sempre deixant espai per integrar el que passa en el rodatge i que no tinguessin la sensació que el guió només es podia dir amb les paraules textuals com estava escrit.

Imagino que ja l’hi deuen haver dit, però qui fa de Quimet, l’actor Jordi Pujol Dolcet, i Sergi López s’assemblen molt, no només físicament, sinó en la manera de parlar, de moure’s. Ho va tenir present?

Quan els vaig escollir, no, però després sí que vaig pensar que, si hagués de fer-ho un actor, el Quimet podria ser Sergi López. Al principi no vaig percebre aquest paral·lelisme, però és cert que sí que s’assemblen.

L’escena de la bufetada que la mare li fa al fill i al pare em sembla, a més de molt significativa per com és aquest personatge femení, clau per al retrat que ofereix d’aquest món i aquestes relacions.

Quan fas el retrat d’un lloc determinat, a part del que opines sobre com hauria de ser el món, crec que és molt important aprendre a mirar-lo deixant de banda la teva opinió com a cineasta, fins i tot el teu gust estètic. Vivim en un moment en què sembla que totes les històries han de tenir dones empoderades i feministes que trenquin amb l’heteropatriarcat, però hi ha llocs on això encara no passa o va més a poc a poc. No és que no passi. La meva cosina, per exemple, és de l’Assemblea Feminista d’Alcarràs, però per mi era important mostrar com són les coses allà. Les dones dels camperols fan la feina de casa i ajuden al camp, aguanten molt. Va ser una escena difícil de rodar perquè Anna Otin, que interpreta la Dolors, és molt forta, però li feia llàstima pegar als que representaven ser el seu fill i marit.

Subscriu-te per seguir llegint