De Saturn a la LLuna

Sembla que de mica en mica —tot i que massa a poc a poc—, comencem a comprendre que existeix una sensibilitat alternativa a aquell sentiment saturnià desfermat (d’arrels romàntiques) associat al geni masculí. Es tracta d’un canvi de paradigma, per entendre’ns, molt similar al que va saber posar contra les cordes, a principis del segle passat, la religió oficial i el monopoli de l’església (també patriarcal). La idea li devem, en part, a Romain Rolland i al seu «sentiment oceànic»: «M’hauria agradat que vostè analitzés el sentiment religiós espontani —li recriminava a Freud— o, més exactament, la sensació religiosa, que és completament diferent de les religions pròpiament dites... El fet simple i directe de la sensació de l’Etern, que pot perfectament no ser etern, sinó simplement sense límits perceptibles i com oceànic».

A banda d’aquesta crítica a l’espiritualitat oficial, Rolland també constatava quelcom tan o més important, és a dir, el procés de secularització que afectava, per sobre de tot, als llenguatges religiosos tradicionals a causa de la seva pèrdua de significació universal i de la seva incapacitat per donar respostes a un subjecte massa allunyat dels missatges originals. La paradoxa, en paraules d’Amador Vega, vindria a ser la següent: «Lluny de cultes idolàtrics, la religió no pot entendre’s sinó com un espai necessari de separació de la divinitat, un camí que mena cap a l’abisme del no-res, al silenci i a la nit, com a imatges més potents d’aquell buit i d’aquella nuesa que ens converteixen en creadors». L’art vindria a ser, en aquest sentit, un espai privilegiat on seguir explorant les nostres contradiccions, on seguir desplegant les negacions que acompanyen als moviments de l’esperit: «Juntáis quien no tiene ser / con el Ser que no se acaba», va escriure Santa Teresa en un dels seus poemes més bells (i que finalitzava amb un contundent: «engrandecéis nuestra nada»).

De la sensibilitat masculina o saturniana, doncs, al sentiment lunar, molt més difós i infinitament més subtil. Ho explica Mònica Bosch al catàleg de la mostra: «Les sis Dones tocades per la lluna comparteixen moltes coses. Els agrada mirar, buscar, recollir i guardar coses, o fragments de coses, perquè admiren la bellesa d’allò quotidià i gaudeixen traient partit dels materials més pobres». Una pobresa, en qualsevol cas, d’una enorme riquesa ètica i humana, i, insistim, potser la única alternativa raonable: la possibilitat de tenir cura de totes les coses, a la llum discreta i democràtica de la lluna, ens regala un bri d’esperança.

Subscriu-te per seguir llegint