A ra fa una mica mes de vint anys, al 87, l'actor i director Josep Maria Flotats estrenava a Barcelona una peça teatral amb el títol d'aquest article: El dret d'escollir, adaptació de la novel·la Whose Life Is It Anyway?, de Brian Clark. L'argument és el següent: en Mateu Artigues és un home jove, escultor, que arran d'un accident de cotxe ha quedat tetraplègic i sense cura possible. Però no ha perdut el seu humor, sarcàstic, agredolç i esmolat. Fins i tot arriba al punt de riure's de si mateix i del seu estat. Després de mesos postrat al mateix llit d'hospital, decideix deixar de prendre qualsevol medicament, ja que considera que enterboleixen la ment, i que únicament els hi administren perquè estigui tranquil i així no faci aquests comentaris que tant neguitegen el personal. A més, com a ingressat voluntari que és, decideix que vol abandonar l'hospital. A partir d'aquí és quan la trama es complica, ja que la seva decisió xoca de front amb la del professor Viladamat. Deixar l'hospital, i per tant, el tractament, significaria una mort segura en qüestió de dies. El Sr. Artigues, mentalment capacitat per entendre això, assegura que aquesta és la seva decisió. Davant la negativa del professor a deixar-lo marxar, contracta un advocat. Al voltant del Sr. Artigues es mouen els altres personatges, que donen el toc humà a la història. Des de la infermera en cap, aparentment impertorbable, fins a la doctora, que té un cor més càlid del que al principi semblava i que arriba a discrepar obertament sobre les intencions del professor Viladamat; passant pel mosso de l'hospital i la infermera nova, plens de vitalitat i vida, l'advocat defensor, dubtós al principi sobre si èticament és acceptable defensar aquesta decisió del Sr. Artigues, i el jutge, l'encarregat de decidir si el pacient té dret a escollir entre viure o morir. El Dret d'Escollir tracta precisament d'això: una persona en plena possessió de les seves facultats, té dret a decidir morir? Suposo que els que llegeixen la premsa aquest dies han entès el perquè d'aquest record teatral. La mort de Chantal Sébire, a qui la justícia francesa havia negat un suïcidi assistit ja que patia un càncer incurable que li anava desfigurant tota la cara, ha reobert el debat públic sobre l'eutanàsia. En aquests casos aplicar la llei a casa del veí es molt mes fàcil que quan ho has de fer amb algun membre de la teva família. Hi ha una falsa moral en el dret de protegir la vida per damunt de tot. La vida no és vida si no tens ganes de viure-la. Aquesta societat s'hauria de començar a plantejar, més enllà de la moral cristiana, una porta de sortida digna per a aquells que han decidit voluntàriament que amb la mort recuperen una pau que la vida els ha negat.
