En una altra ocasió, amb el mateix títol que encapçala aquest article, ens referíem al carrer de Barcelona, que en els darrers anys s'ha convertit de car?retera en via urbana. Avui ens referirem a altres espais urbans que han experimentat un procés semblant.
El carrer de Santa Eugènia era conegut com la carretera que unia el centre urbà amb la població veïna i que ara és un barri ben integrat a Girona. Quan deixàvem la plaça del Marquès de Camps i molt especialment quan havíem passat el pas a nivell del ferrocarril, ja no trobàvem botigues, sinó magatzems, naus industrials i algunes zones sense edificar. Era ben marcada la distinció entre el nucli urbà de Girona i el municipi de Santa Eugènia. En qüestió de poc més de mig segle les coses han anat canviant i tota aquella zona s'ha anat edificant i poblant-se. S'ha construït en tots els ter?renys que quedaven lliures o dedicats a conreus. En els moderns blocs d'habitatges s'hi han anat instal·lant tota mena de comerços i establiments de serveis, alhora que desapareixien les fàbriques i magatzems que s'hi radicaven. Ja abans de la incorporació del municipi a la capital s'ha?via iniciat aquest procés; però posteriorment s'anà accelerant i ja no hi ha cap distinció. Seria difícil indicar on es trobava el límit que separava els dos municipis. Ja no sabríem identificar el lloc on es trobava la caseta dels burots.
Semblantment ha passat amb Palau Sacosta. Però amb sensibles diferències. Igualment el que era carretera que unia el centre urbà amb el poble veí ara s'ha convertit en un vial ben urbanitzat, amb edificis a banda i banda. Però a diferència de Santa Eugènia, aquesta és una zona residencial. No s'hi troben botigues ni oficines ni establiments bancaris. Quan hem passat el carrer del Marquès de Caldes de Montbui ja no hi trobem ni tan sols les sucursals de les Caixes que tant proliferen en les restants zones urbanes. Ens referim concretament a la part alta de l'antic Palau; altra cosa és el pla i les proximitats a la carretera de Barcelona.
La pujada de Palau era una ?car?retera sense asfaltar, extremadament polsosa. La majoria dels vehicles que hi cirulaven eren els carros i les tartanes dels habitants de les masies disperses que eren el que més abundava en aquell municipi. Eren ben comptats els cotxes que s'hi veien circular. Fora de les torretes els enginyers Amich i Batlle i dels coneguts com "els anglesos de Palau", en aquella zona no hi havia cap més edificació que l'església parroquial i la rectoria i les masies disperses. Fins i tot l'antic castell dels Sar?riera, conegut com "Les torres de Palau", s'havia convertit en una instal·lació agropecuària.
L'actual avinguda de Montilivi a mitjan segle passat era encara un camí que discorria entre camps; paral·lel al torrent Gornau. Quan s'hi construí el monestir de carmelites descalces s'escollí aquell emplaçament per tractar-se d'una zona marginal de la ciutat. Un espai tranquil, amb molt pocs veïns i amb un trànsit extremadament reduït. Aquell vell camí de Montilivi era molt aspre. No hi havia gairebé cap arbre i molt rares edificacions. El sol hi planava sense interferències. A l'hivern resultava un tranquil passeig per aprofitar les calories naturals, en un temps en què a l'interior de les cases s'hi passava una fred monumental. A l'estiu, freqüentar aquell camí comportava el risc de tenir una insolació.
Encara menys forma de carrer tenia la que és ara avinguda del Dr. Pericot. Caminets entre camps i hortes amenitzats per algun discret i insignificant rierol. Darrerament s'hi havia dispost un planter de certa importància i s'hi trobaven algunes casetes disperses. En poc temps, tant l'avinguda de Montilivi com la del Dr. Pericot han esdevingut unes de les més importants artèries urbanes.
Sense apartar-nos massa d'aquella zona, trobem un altre carrer i notable entitat que fa quatre dies no tenia ni la més mínima aparencia de via urbana. Ens referim al carrer que porta el nom del que fou alcalde de Girona i erudit investigador, Emili Grahit i Papell. Per construir el temple de Sant Josep es va haver d'enderrocar el mas Juny, que estava situat en el mateix lloc que ocupa ara aquell temple parroquial. D'això fa poc més de cinquanta anys. Fins que es va suprimir el tren de Sant Feliu, l'any 1969, allò era conegut com la via de Sant Feliu, o el camí de la Creueta. Quan, a les darreries del segle XIX, es va traçar la indicada via fèrria, es deia que el seu recorregut seria per la carretera vella de Sant Feliu. El que ara és un carrer ben poblat i transitat no va ser urbanitzat definitivament fins el primer mandat de l'alcalde Nadal. Ja hi funcionaven les casernes i l'Escola del magisteri i s'hi aixecaven algunes cases unifamiliars i instal·lacions industrials, i fins i tot hi havia un cinema; però no acabava de ser una zona urbana. Hi ha fotografies de la processó del Ram de la parròquia de Sant Josep passant per la via el tren. L'accés a l'Escola del Magisteri era pel carrer de la Creu. Per accedir a les casernes des del carrer Balmes s'havia de salvar un desmunt.
La que és ara la Rambla de Xavier Cugat no era altra cosa que la carretera de Sant Gregori. El nom oficial era carretera de Les Planes, però tothom l'anomenava de Sant Gregori. Era una via d'escassa amplària amb uns discrets arbres a banda i banda que no impedien que fos ben assolellada. Molts gironins la consideraven un excel·lent passeig d'hivern. El trànsit hi era molt escàs. Els automobilistes l'evitaven si podien triar vies alternatives. Els que més hi passaven eren els carros d'aquell àmbit rural; i l'atrotinat autocar que feia el servei regular de la Vall de la Llémena.
Finalment, parlant de carreteres i camins que s'han convertit en carrers podríem referir-nos a carrers que al mateix temps eren també carretera i no pas una carretera qualsevol sinó la carretera general. Aquesta via que anava de Madrid a la frontera francesa passava pel centre vital de Girona. Hi estaven integrats tots els carrers i places que hi ha des de Pedret fins a la plaça del Marquès de Camps. Una ocasió en què l'Ajuntament volia millorar el paviment del Pont de Pedra va haver d'obtenir l'aquiescència del Ministeri d'Obres Públiques. I quan es parlava de la conveniència de construir una variant molts ciutadans, i especialment els botiguers, no en volien sentir ni a parlar. Carreteres, camins i torrenteres convertits en vies urbanes són un signe evident d'expansió i creixença de la ciutat.
* Cronista Oficial de la Ciutat de Girona
