Actualment si volem veure un camp de blat o una horta amb mongeteres, tomateres o enciams ens haurem de desplaçar a una considerable distància del centre urbà. Mentre que fa uns anys no ens havíem de moure gaire de casa per trobar hortes, camps i pasturatges. Fins i tot en llocs bastant cèntrics de la ciutat s'hi trobaven petites parcel·les de conreus.

Pels anys trenta del segle passat, hi havia hortes al carrer Eiximenis, a la ronda Ferran Puig i a la del Dr. Robert, ronda que ara porta el nom de Pare Claret. Encara en quedava una de molt petita en el carrer que porta aquest nom de les Hortes. Les hortes que es trobaven a les Rondes estaven a un nivell sensiblement més baix que el carrer. També l'Hospici tenia la seva pròpia horta, a més dels patis i d'un camp de futbol. Tot en ple centre urbà. L'horta ocupava l'espai on ara s'aixequen els blocs d'habitacles de la Gran Via, entre l'avinguda de Sant Francesc i la plaça de l'Hospital. S'hi va mantenir fins a mitjan segle XX.

En els anys cinquanta del mateix segle XX, quan havíem passat el carrer de Lorenzana en direcció Migdia trobàvem més terreny conreat que edificat. Davant mateix del col·legi la Salle hi havia uns camps de cereals, i on és ara la plaça Joaquim Pla Dalmau hi havia un bon nombre d'espais on es cultivaven tota mena de verdures. Ja s'hi trobava alguna escadussera edificació, però hi predominava encara l'agricultura. Caminets i rierols discorrien pel mig de les plantacions.

En els terrenys de la compa?nyia ferroviària, per on ara es troba el parc Central, els mateixos empleats del ferrocarril aprofitaven espais morts que no eren ocupats per les instal·lacions o per les vies de maniobra, per treballar-los en hores de lleure.

Quan la via del tren de Sant Feliu acabava de creuar la carretera de Barcelona, i entrava en el que és ara carrer d'Emili Grahit, circulava pel mig de camps i hortes. L'espai on s'edificaren les casernes militars, tot i que ja estava destinat a les instal·lacions castrenses es mantingué com a zona rural, fins que es començaren les obres, en els inicis de la dècada dels anys quaranta. Passat el paratge de la Font del Rei, s'hi collien unes patates d'una gran qualitat. Aquella plantació pertanyia a un botiguer de la rambla Pi i Margall, ara plaça de Catalunya, les patates collides per en Pere tenien una gran acceptació per part de la clientela de Ca la Roseta.

Tot el que és ara avinguda Pericot i Montilivi, eren terres de conreu. Camps o hortes, pel mig dels quals discorria un camí ben assolellat que ara veiem transformat en magnífica i àmplia avinguda.

La major part de les cases que es construiren en aquella zona tenien un petit hort, una part del qual es destinava a plantes decoratives. No es podia considerar com a jardí, però era suficient perquè la mestressa en pogués collir unes flors per ornar la casa. Moltes d'aquelles cases responien al concepte de la "caseta i l'hortet", que era el somni de moltes famílies i la promesa de Francesc Macià als ciutadans de la Catalunya que ell propugnava.

No ens havíem d'allunyar gaire de la plaça del Marquès de Camps per trobar-nos ja en zona rural. Abans d'arribar al terme de Santa Eugènia, que, fins l'any 1963, va tenir entitat municipal pròpia, ja havíem trobat alguna horta. I si quan havíem passat la farinera Teixidor trencàvem a la dreta, pel passatge Massaguer, entràvem en una zona hortícola molt extensa, que s'ha transformat en la urbanització Güell. Arribats a la Rodona, tot el que és ara barri de Sant Narcís, eren plantacions hortícoles. Quan es projectà la construcció d'aquella barriada, molts gironins es queixaven per la pèrdua d'una important zona productiva que abastava el mercat diari de la ciutat.

Exhuberants eren les hortes de Santa Eugènia i de Salt, de les quals encara en queda una part, però és molt gran la que se n'ha perdut. I si se segueix el ritme actual en poc temps poden desaparèixer totalment.

Alguna de les cases que fins fa poc hi hagué al Jardí de la Infància, tenia al seu darrere una petita parcel·la conreada. Com també algunes cases del carrer del Carme. Si pujàvem a les Pedreres trobàvem hortes en els carrers de la Muntanya i del Sol. I fins més amunt, on alternaven amb els tallers dels picapedrers.

Passat el cementiri hi havia masos amb una extensa zona de ?terrenys conreats. Un dels propietaris d'aquelles terres tenia el seu domicili en el centre urbà i després de la collita de blat de moro penjava a secar les panotxes en el balcó del seu habitacle.

A la Font de la Pólvora s'hi trobava una masoveria. Els pollastres picotejaven per aquells verals. Al costat de la casa hi creixia una mimosa que, en apuntar la primavera, feia goig de veure. Els que anaven a passejar per aquell, aleshores, idíl·lic paratge, podien fer un bon ram, amb l'aquiescència i la satisfacció dels masovers.

En el que era terme municipal de Sant Daniel, encara avui s'hi mantenen camps, horts i especialment boscos. Però en la part més propera al nucli urbà, les construccions van ocupant els llocs dels antics conreus. En el que és ara passeig Fora Muralla i en l'aparcament universitari, també hi havia plantacions. També a Pedret s'hi trobaven hortes, especialment en apropar-nos als Salessians. Igualment n'hi havia a Montjuïc. Alguns dels habitants de la plaça de Sant Pere, cuidaven un petit hort a la vessant de la muntanya. Alguna d'aquestes hortes s'hi han mantingut fins a data bastant recent. Montjuïc no compta pas amb generosos aqüífers. Per tal de poder regar aquelles hortes calia baixar a buscar l'aigua del Galligants, quan aquest inconstant riu portava un mínim cabal.

Si passàvem el Ter, pel pont vell de la Barca, immediatament ens trobàvem en ple camp. La carretera de Sant Gregori discorria pel mig de conreus, els més propers dels quals pertanyien a la masia de can Sopa, situada ben a prop de la mateixa carretera.

Si passat el pont de la Barca ?seguíem pel caminet arran de Ter, un camí que abans era públic i ara està privatitzat, primer podíem contemplar els vivers del ?berenador, poblats per anguiles i ?granotes, que esperaven passar als ?fogons i seguidament als plats dels qui disfrutaven amb aquelles ?menges suculentes. En els ?berenars o sopars, que eren compartits per grups d'amics o famílies que ?celebraven algun esdeveniment.

El camí portava a Fontajau, després d'haver vorejat la finca de Can Pauperes, propietat de la família Pérez-Xifra, finca que era alhora de recreació i de producció agrícola. Si després de passar el pont empreníem el camí de Sarrià, també anàvem vorejant camps de blat que ocupaven el qu eés ara el barri de Sant Ponç i l'Hospital Dr. Trueta.

Les collites dels conreus tan propers al nucli urbà enriquien el mercat diari de Girona, quan el cistell de la compra s'havia d'omplir diàriament, cosa que es podia fer amb productes acabats de collir.

*Cronista oficial de la Ciutat de Girona