29 de setembre de 2008
29.09.2008

ANÒMIA

29.09.2008 | 02:00
ANÒMIA

cada vegada que passa algun fet luctuós com la massacre de Finlàndia, em ve al cap la mateixa paraula: "anòmia". El concepte, popularitzat per Émile Durkheim, sociòleg de finals del segle XIX, designa la sensació d'insatisfacció que pateix l'individu davant d'una societat que no li proporciona unes normes de conducta estables i coherents ("anòmia" significa falta de normes). El sociòleg francès sosté que el suïcidi no és un fenomen purament individual sinó que pot explicar-se com un fet social que depèn profundament del grau d'integració de les institucions socials (religió, economia, família). Crec que és significatiu que la majoria d'aquests atacs indiscriminats amb suïcidi final, hagin estat perpetrats per adolescents. En aquesta etapa ambigua de la vida, la persona, el nen que no acaba de convertir-se en home, no té sovint referents als quals agafar-se. Tot, en el seu entorn, és confús, no se sent integrat i rep de la societat el bombardeig de milers d'estímuls a vegades contradictoris.
És curiós com Durkheim, que va proposar la seva teoria sociològica a finals del XIX i principis del XX, sigui ara, en ple segle XXI més vigent que mai. Si els adults hem optat per l'escepticisme com a arma per a defensar-nos de l'entorn, què poden fer els adolescents, que no tenen les coses clares i que viuen immersos en l'ambigüitat? És necessari córrer tant, superar-se a si mateix i els altres, passar-nos la vida estudiant o reciclant-nos, treballar com un burro per aconseguir diners, poder i/o fama i descobrir al final que les coses que valorem més són la salut, la família, els amics i els petits plaers de la vida? No estarem enfocant les coses malament, començant pel sistema educatiu, basat en la simple i pura adquisició de coneixements? No seria més desitjable que l'alumne aprengués a pensar per si mateix, ensenyar-li a pescar en lloc de donar-li els peixos?
Una característica comuna en els casos d'aquests assassinats, en la brutal expressió d'aquest odi i ressentiment cap a la societat, és el descobriment que fa després la policia de notes, diaris o filmacions en el Youtube dels homicides. Sembla com si el crit desesperat d'ajuda que no troba resposta hagués de quedar registrat en algun lloc, com si el pas per aquest món, tan ingrat per a ells, fos tan sols un petit parèntesi i tingués una transcendència post-mortem a través de la seva obra. Quan es produeixen aquests fets solem donar la culpa a la legislació sobre armes, a la policia, als psicòlegs o pedagogs. És la manera de treure'ns la responsabilitat de sobre i així evitar pensar en aquesta mena de bogeria en què està immersa la nostra societat, arenes movedisses sobre les quals ?col·loquem els fonaments de les nostres vides.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook