Milers de famílies van veure una escletxa d'esperança quan el Govern espanyol va anunciar la Llei de la Dependència. Alguns van desconfiar perquè mesures com aquestes solen ser electorals. La majoria, però, es va creure que finalment s'acabarien els maldecaps i les piruetes econòmiques que feia anys que els acompanyaven. Durant els darrers mesos hem vist com particulars i associacions explicitaven decepció i impotència en veure que els diners promesos no arribaven. De fet, a molts dels sol·licitants no els havien ni valorat i, per tant, no sabien si tenien dret a cobrar. Hem vist situacions personals realment imperdonables amb prestacions mínimes i un grau de dependència màxima. Ha costat quasi dos anys posar en marxa la maquinària que ha permès iniciar el procés, però arriba just en el moment més crític. La Generalitat acusa l'Estat d'anunciar la llei i deixar les autonomies a l'estacada. En això el Govern català té raó, però la seva obligació era buscar els diners on fos i després passar comptes al Govern espanyol. Hauria estat una bona gestió. Llàstima que la dependència no era ni és una prioritat.
