Cartes

Jordi Rotllant i Cors. sant hilari sacalm.

Hi ha una frase que sembla que amb el temps ja s´ha convertit en un tòpic: «S´ha de confiar en la justícia», però el tema és, es pot confiar en la justícia? A vegades hi ha sentències que bé sigui pel procediment, proves o pel que es vulgui no semblen gaire justes, però segurament aquestes decisions tenen un fonament de dret, agradi o no. El tema del català segons l´Estatut i el que sembla que serà la resolució del Constitucional, té alguna mena de fonament que no sigui del tot gremial, que els mateixos jutges no hagin d´aprendre el català? Quin tipus de justícia pot negar una decisió popular, una decisió aprovada al Parlament, a les Corts i refrenada pel poble català? Només es va aprovar, en referència a aquest tema, que en aquesta terra es vol viure en català i en castellà amb igualtat de condicions. A ells no els agrada, a mi tampoc. Jo hauré d´acatar-ho i aprendre el castellà i usar-lo per viure en una terra que té com a llengua pròpia i reconeguda el català. Ells han d´aprendre i usar el català en una terra que té com a llengua pròpia i reconeguda el català. No sé si alguna de les dues frases sembla contenir alguna contradicció però el pitjor de tot, i que em temo que passarà, és que com sempre, els catalans, per ser políticament correctes i ben educats, ens tornarem a empassar tot això barres avall. Ajupirem el cap i correrem al darrere d´aquests senyors a explicar-los que aquí convivim amb les dues llegües i tot el bla, bla, bla i els intents pedagògics que vulgueu i que fa tants anys que practiquem. Suposo que personalment, qualsevol persona amb un mínim de dignitat, que manté relació amb una altra, en el moment que se sent menyspreat, que s´ignora la seva opinió o que no s´accepta com és, agafa els trastets i marxa, trenca la relació. ­Nosaltres no.

Prenguin nota!

santi matas. la bisbal d´empordà.

Encara que em dedico al món de l´estilisme, sóc perruquer, estimo la meva terra i sóc conscient que quelcom no va bé. Em fa mal quan veig amb el poc criteri i la manca d´estimacio amb què els politics projecten «l´ordenació del Territori». El van trinxant i omplint d´asfalt sense contemplacions, i aixi l´Empordà va perdent la seva identitat...

Acabo d´arribar de viatge de vacances de Bèlgica... allà si que l´ordre es fa evident.

Les carreteres i autovies, que també n´hi ha, estan tan protegides amb arbres, que quan hi circules és com passar sota un gran túnel de vegetació. Aquest fet tan senzill de plantar arbres, mitiga el soroll als veïns, redueix la contaminació i suavitza el famós «impacte visual» del qual tant es parla? Això és un progrés ben entès.

Si us plau senyors polítics, per què no van a fer un tomb pel «cinturó de ronda» de Llofriu a Palamós? i en prenen nota!

Els símbols de Catalunya

josep maria calabuig. blanes.

Sembla mentida que dirigents amb tan poc de pes polític i institucional a Girona, tinguin tanta veu als mitjans de comunicació. M´estic referint a les dirigents del PP, Montserrat Nebrera i Alícia ­Sán­chez Camacho. L´una enaltint la bandera espanyola i afirmant que ens representa a tots. I l´altra afirmant a la TVC que l´espanyol ha de prevaler per damunt del català. Doncs a mi aquesta bandera, tot i assemblar-se a la de l´armada catalana medieval, no em representa gens, atès que no em considero espanyol. I quant que l´espanyol hagi de prevaler no entenc per què si no és pel seu imperialisme lingüístic. L´única llengua que hauria de prevaler per sobre de les altres i hauria de ser l´única oficial és la catalana, com a qualsevol nació del món: Lituània, Holanda, Suècia, etc., en són exemples d´oficialitat exclusiva. Malament anirem si no. Puc acceptar l´espoli fiscal, però no que no puguem competir amb les seleccions ni que no tinguem veu pròpia arreu del món.

Qui espolia Catalunya?

JOAN MATIES GARCÍA. MADRID.

De fa mesos que els polítics catalans han musicat la cançó «El déficit fiscal és la mare de tots els problemes dels catalans» i al menor problema canten la cançó de memòria i ben sincronitzada, ja sigui el Govern o l´oposició convergent. És ben cert que Catalunya aporta més als comptes estatals, com les altres Comunitats Autònomes més riques, per exemple Madrid.

I ves per on que ara, després de l´escàndol arran del cotxe fantàstic del Sr. Benach, es fa públic que el president del Parlament de Catalunya és el més ben pagat de tot Espanya i a més té el millor vehicle amb xòfer, que el Molt Honorable President té el millor sou de tots els sous que es fan i es desfan, que els expresidents de la Generalitat cobren els millors sous de tots els expresidents de tot Espanya, o que l´alcalde de Barcelona és el més ben pagat de tot...

Realment han d´estar molt i molt satisfets de la seva feina aquests polítics per liderar tots els rànquings com els més ben pagats, però tot just la Catalunya i els catalans que diuen defensar lideren els ranquings amb els pitjors serveis públics, de la sanitat a l´ensenyament o les infraestructures. Alguna variable distorsiona els resultats. I tot sentint el Sr. Puigcercós parlar d´ambició nacional podem endevinar que els polítics catalans en tenen, i molta, d´ambició, però no deu ser que és molt i molt més gran l´ambició personal que l´ambició pel país?

Crònica d´una crisi anunciada

jordi isern hidalgo. llagostera.

Qui més qui menys tothom era concient que alguna cosa fallava en el sistema ocidental i estranyament pràcticament ningú ho esperava.

És curiós doncs que allò que era previsible sigui ara considerat com un esdeveniment similar a un terratrèmol, huracà o qualsevol altre fet de força major i per tant imprevisible i inevitable.

I és que em pregunto com podia anar bé un vaixell vell, carregat de mercaderies obsoletes i amb un personal aburgesat sense ganes de treballar que gastava més del que guanyava?

Evidenciat que el vaixell ja no va, l´única alternativa al naufragi és l´adopció d´un nou model econòmic i social que es fonamenti en la cultura de l´esforç, de l´estalvi i la inovació, que recompensi a qui més s´esforci per fer progressar un projecte o una empresa que aporti valor a la resta de la societat, un valor afegit que a més a més pugui pal·liar una de les mancances actuals del nostre entorn com són els llocs de treball.