La setmana passada vaig veure Memòria i oblit, un programa sobre la repressió feixista durant la Guerra Civil que emet tots els dijous la Televisió de Mallorca, en aquesta avinentesa, dedicat a la ciutat d'Inca.

No és el primer que he vist d'una sèrie de capítols que recorre els pobles i rescata allò que encara queda del dolor i del drama d'un temps maleït, alhora que mostra que les ferides d'aquella guerra mai no varen cloure's. Les ferides que, malgrat el temps que ha passat, encara fan sang. Els feixistes no havien calculat, en netejar l'illa de rojos, que la tristor, i el sentiment d'impotència, i l'afany de justícia, i la ràbia no caduquen mai. Es reben en herència i perviuen durant vides.

La tristor callada. Perquè la gent hagué de callar la seva pena i ofegar-la en un pou de silencis. Ningú no sabia on era el pare, on era el fill, on era el marit, el germà? De nit, un escamot d'homes armats se'ls havia enduits. Els mataven ran d'un camí, els conduïen directament a un cementiri o els tancaven en una presó improvisada fins que els tocava el torn. Acudien a cercar-los a posta de sol i "els posaven en llibertat". Mai no en va arribar cap a caseva. Se'ls designava amb una paraula ambigua que disimulava l'acció criminal: eren els desapareguts.

L'altre nit, en el programa al qual he fet referència, la veu de dues dones em va entendrir i commoure alhora. El seu relat era amarg perquè la veu que l'explicava era la pròpia dels vençuts. Massa vegades han hagut de pegar-se un toc a la boca i callar-la, la història del seu pare. Durant molts d'anys hagueren de contar-la en veu baixa. Eren totes dues filles d'Andreu París. Una tarda del mes de juliol de 1936, mentre prenia cafè al bar de l'agrupació socialista, els falangistes locals el varen detenir. El traslladaren a Palma i el tancaren al magatzem de taulons de can Mir que havien habilitat perquè servis de presó. La dona, en saber on era, hi acudí per si podia veure'l, mentre li portava la roba neta. En alguna ocasió hi va anar amb les filles. Un dia els digueren que ja no era allà, que l'havien "posat en llibertat". Varen tardar molt de temps a saber que l'havien assassinat i enterrat al cementiri de Porreres, en un clot excavat en terra. Al cor d'aquella família desesperada de dolor, els feixistes havien sembrat la més repugnant de les injúries: una ombra d'esperança. I si fos cert que no és mort? -es preguntaven de manera incessant-. I si hagués partit a França? I, si un dia compareixia de forma inesperada, ens donaria una sorpresa.

La seva filla Catalina va explicar que tots els dies de l'any acudia a l'estació a esperar el tren. S'havia fet la il·lusió que el pare tornaria, qualsevol horabaixa. Ella era una nina. La història podria escriure's i posar-li aquest títol: "Aquella nina que acudia a esperar el tren totes les tardes". Hi anava per si el pare tornava. S'havia afigurat que, perquè havia crescut, el pare no la sabria reconèixer; però es dirigiria a ella i li preguntaria: Nina, d'on ets? Llavors ella li revelaria el misteri: li diria a l'oïda que era la seva filla, que tots els dies de l'any acudia a l'estació a l'hora en què arribava el tren, perquè tenia per cert que havia de tornar.