o crec que existeixi cap periodista o escriptor que col·labori en algun mitjà de comunicació, i denunciï alguna cosa que no funciona en la nostra societat, que no s'hagi preguntat alguna vegada si val la pena exercir aquest dret de denúncia perquè és queixar-se al vent, a l'ombra dels sospirs inútils, de les derrotes programades. Però seguim en el nostre estèril capficamentÉ Com avui, per exemple.
Vostès saben -no fa gaire feia referència aquí a l'augment d'ancians en el món, i al nostre país- que la societat sembla, i està, orientada cap als joves i no tan joves, però no als ancians, als membres d'aquesta estupidesa denominada tercera edat, ridícul eufemisme darrere el qual s'oculta la definició exacta: vells. I resulta, ho repeteixo ara, que, segons l'Oficina d'Estadístiques Europees, d'aquí a mig segle un de cada tres espanyols tindrà més de 65 anys i serà, segons l'Organització Mundial de la Salut, un ancià, encara que en la realitat vital més contundent no ho sigui encara. Fent un parèntesi confesso que em produeix un cert rubor tractar temes trivials en un món dramàticament caòtic, encara que a nosaltres, els ancians, els vells xarucs, les gairebé venerables mòmies no ens semblin tan trivials ni de bon tros. Com el que denunciaré avui sabent que les meves paraules no serveixen absolutament per a res.
Resulta que els homes i dones que encara conservem independència física i mental sortim al carrer, passegem i fins i tot tenim la gosadia d'anar a comprar, o a fer una sola compra, a les grans, mitjanes i petites superfícies comercials. Molts de nosaltres, els homes, som fidels a aquest just invent de col·laborar en les tasques de la llar. N'hi ha una que és comprar, sortir a la llibertat del carrer a comprar o, si no cal res urgent, entrar en qualsevol comerç per adquirir alguna cosa que ens interessa personalment o l'interessa a la nostra dona quan aquesta ens acompanya. I aquí comença el nostre mínim drama de molèsties, d'inconvenients, de ser indiferents als comerciants: no existeixen cadires a cap botiga excepte a les joieries! I en aquestes no s'hi entra gairebé maiÉ
Els vellets "en actiu" potser, com és el meu cas, encara podem caminar una bona estona, fins a dues hores completes, dic jo, o més, però en canvi se'ns fa molt difícil estar drets, sense moure'ns, esperant, si n'hi ha, que un empleat o una venedora ens atengui. Amb una esperança impossible mirem tot el local a la recerca d'una cadira, un tamboret, un racó on puguem asseure'ns uns minuts. Aventura inútil: les cadires han desaparegut. Tal vegada la seva absència es degui a una estratègia comercial a fi d'evitar que el possible client s'estigui en el local més temps del necessari per efectuar amb rapidesa la compra i tocar el dos amb vent fresc. No ho sé. Un servidor ha arribat a seure en un emprovador de senyoresÉ
És que nosaltres, la gent gran, insisteixo, en actiu, no existim? És que si comprem alguna cosa no paguem amb els nostres bonics euros que cada dia valen menys? És que ja se'ns han expulsat de la societat? Es tracta d'alguna cosa semblant a una eutanàsia comercial? Si un pogués, com una preciosa pirueta digna del millor cinema italià de la seva gran època, organitzaria una manifestació nacional de jubilats i jubilades, amb o sense bastó de suport, enarborant pancartes que cridessin: "Volem cadires a les botigues". No, per descomptat, confortables butaques o divans orientals, només cadires modestes, de les de sempre, o un rústic tamboret.
Perquè nosaltres, la gent gran, també comptem. I cada dia més, amb o sense crisi.
