Des que es va recuperar la Generalitat de Catalunya, primer provisionalment amb Josep Tarradellas al capdavant i després amb les eleccions democràtiques de 1980, tots els successius governs han posat damunt de la taula la divisió territorial de Catalunya en vegueries, una institució d'origen medieval que va existir des del segle XII fins al XVIII quan va ser suprimida pel Decret de Nova Planta (1716). La Generalirar republicana va intentar reinstaurar les vegueries, però l'inici de la ?Guerra Civil (1936) ho va impedir. Ara, el nou Estatut torna a tenir en compte explícitament aquesta divisió territorial, tot i que en alguns aspectes podria col·lidir amb la Constitució Espanyola
L'actual conseller de Governació, Jordi Ausàs, també s'ha ficat entre cella i cella enllestir el projecte de les vegueries durant aquesta legislatura. Cal preguntar-se, però, si és la principal prioritat del país en aquests moments. El temor de molts ciutadans, cada cop que es planteja un tema d'aquestes característiques, és que només serveixi per crear més aparell administratiu i més despesa. Segons l'anterior conseller de Governació, Joan Puigcercós, la implantació de les vegueries aprimaria altres administracions, com els consells comarcals, i no suposaria cap increment de funcionaris o personal adscrit a les administracions públiques. Serà, realment, així? Costa de creure si tenim present que el tripartit va entrar a la Generalitat anunciant la reducció d'assessors i alts càrrecs i ha estat tot el contrari. Si les vegueries han de servir per facilitar les relacions dels ciutadans amb l'administració, benvingudes siguin, però el que ha de prevaldre no és un projecte estrícticament polític, sinó la seva funcionalitat. Quan s'obre la porta a ampliar el número tradicional de set vegueries, és obvi que es plantegin dubtes sobre si existeix una planificació ben estructurada de les necessitats dels ciutadans.
