Més enllà del seu paper essencialment simbòlic i protocol·lari, la monarquia espanyola s'ha nodrit al llarg dels anys de les llegendes urbanes. Algunes tenen un caràcter frívol i anecdòtic (que si el Rei és del Barça, que si es porta millor amb socialistes que amb populars) i altres van directament a fer mal, com l'afició de Joan Carles a buidar ampolles o l'etern rumor dels pisos que ha posat a les seves amants al llarg de la geografia espanyola. Felip, com a bon hereu de la Corona, també se les ha tingut amb especulacions sobre la seva sexualitat o la denominació d'origen de les seves xicotes. Però la Reina era, fins ara, un fenomen diferent. Sofia era, com la Mare Teresa, una estampa, una icona -molt ben treballada, per cert- de la bondat i la comprensió, com una figura de sucre que sabia deixar anar una llagrimeta quan una situació ho requeria i que exercia amb dignitat el seu paper de mare comprensiva de tots els monàrquics, que en aquest país són més dels que es voldria admetre. Tot aquest merder generat per les seves declaracions a Pilar Urbano no és només una patinada de proporcions considerables -l'únic que se li demana, i s'ha d'insistir amb això de l'únic, és que saludi i calli- sinó que suposa un punt d'inflexió, el final d'una era en tot el que respecta a la percepció social de la monarquia. Acostumats a l'estampa, ara resulta que aquesta pensa i, sí, resulta que pensa com l'ala més dura d'aquells que no es porten bé amb el seu marit. És clar que pot pensar el que vulgui; el problema és que li paguem perquè s'ho guardi per a ella. El pitjor ha estat la resposta de la Casa Reial, atribuint les seves paraules a un off malbaratat per la periodista. D'acord que mitja Espanya és crèdula i fan incondicional d'aquesta senyora, però resulta que l'altra meitat té dos dits de front i estaria disposada a cobrar el mateix per saludar i callar sense cagades.
