Molts lectors de la novel·la d'Umberto EcoEl nom de la rosa recordaran que el protagonista, el detectiu monàstic, el frare franciscà, es diu Guillem de Baskerville, en homenatge al filòsof Guillem d'Ockham, notable pensador del segle XIV. En la novel·la per esbrinar els crims de l'abadia fa servir un procediment empíric ja que recull atentament dades reals i les va procesant racionalment; d'aquesta forma descobreix l'assassí en cadena. Recordarem també que Guillem de Baskerville és un home parc de paraules; les mesura molt curosament i amb sentit lògic a l'hora d'enraonar.

Els mots, pel mateix filòsof Guillem d'Ockham són flatus vocis, bufs de la veu, cops fatus d'aire, i els conceptes, els universals, tenen una realitat formal, però mai ontològica, puix que no defineixen els éssers concrets, només serveixen per designar-los de forma convencional i per poder-nos comunicar. Occam és el gran defensor del nominalisme i en certa manera amb ell s'inicia no sols la "via modernorum" -el camí cap a una nova epistemologia-, sinó que a més comença el Renaixement, encara que els italians diguin que el Renaixement és cosa seva, exclusivament seva.

Guillem d'Ockham em ve al cap quan escolto declaracions pomposes sense cap contingut real d'alguns polítics en les quals es reafirma la seva teoria que les paraules són fetes de vent i el vent se les emporta. Sovint m'entretinc a escoltar alguns dirigents i malgrat la solemnitat i seriositat amb què pronuncien una frase, si aquesta és analitzada atentament sols és fum, no diu res, i en el pitjor dels casos si anuncia quelcom és una autèntica animalada. Hi ha en els partits uns especialistes en la creació de consignes grandiloqüents, expressions retòriques, que sintàcticament estan ben construïdes, però que no tenen cap valor semàntic.

En l'eslògan del PSOE-PSC "Si guanya Zapatero, guanya Catalunya", no es desprèn de cap manera que el triomf electoral d'en Zapatero hagués de representar un guany per a Catalunya, com la història recent ha demostrat, fins es podria afirmar a hores d'ara amb proves fefaents tot el contrari. Vaig dedicar un article a Francesc Baltasar, conseller de la Generalitat, en el qual el situava, per l'amanarement de les seves declaracions, en el moviment literari cortesà francès del segle XVII, el Preciosisme, tanmateix en Saura déu n'hi do les que deixa anar. Aquesta és una frase seva que ha estat molt comentada: "En tots els partits d'esquerra sempre ha costat fer polítiques de seguretat"; que li diguin a la gent que va patir la política de seguretat de l'esquerra estalinista, maoista, o que ho preguntin ara mateix als ciutadans de Corea del Nord, la Xina, Cuba i Veneçuela.

Vaig escoltar amb lupa (valgui l'expressió) les declaracions d'en Saura el dia 20 d'octubre en el programa Àgora del canal 33 amb el convincement que amb un to de veu serè i convincent diria autèntiques barrabassades. No va trigar gens a fer-ho. Orgullós de la tasca que ha fet amb la policia autonòmica va deixar caure aquesta perla que reprodueixo literalment: "Gràcies als Mossos la delinqüència s'ha estabilitzat". Què vol dir que ha establitzat la delinqüència? Què no ha disminuït? Ho va presentar com un gran èxit, quan és un fracàs, perquè si ens parem a reflexionar estabilitzar la delinqüència i no reduir-la és quelcom reprovable. Una altra frase digna de figurar en una antologia, que va repetir: "Mai hi havia hagut tants mossos i mosses d'escuadra a Catalunya"; bé, i què? També hi ha més cotxes i més gent. En la mesura que altres cossos d'ordre com la Guàrdia Civil i la Policia Nacional han minvat ha augmentat la plantilla de la policia autonòmica i d'aquí ve que hi hagi més Mossos que abans.

Hi ha unes frases que repeteixen els polítics com a norma de conducta d'exigència inmediata, i encara es perpetua aquesta: "tolerància zero". Tolerar implica la dialèctica del subordinador i del subordinat. Tolerància? no gràcies, el que cal és justícia. L'eslogan de moda a IC és "serem bel·ligerants" (en llatí "belligerans" vol dir guerra), el que significa que faran servir la violència militar gratuïta per tal d'aconseguir els seus objectius polítics. Crec que en lloc de "bel·ligerants" algú va dir "vigilants" i l'altre ho va entendre malament.

Montilla en una recent declaració ha afirmat "Quan negocio amb Rodríguez Zapatero no som del mateix partit". Si ens atenem a una interpretació literal hem de concloure que quan no negocia amb en Zapatero sí són del mateix partit i demostra que el PSC i el PSOE són el mateix partit. Cosa que, per altra banda, tots sospitem.