La crisi financera actual, tal i com ho havien previst els observadors lúcids, s'ha convertit en crisi econòmica global i, el que és molt més preocupant, en recessió mundial la magnitud de la qual està encara per determinar. Els governs reaccionen de dues maneres: o bé amb mesures en l´àmbit estrictament nacional, garantint més o menys l'estalvi privat i investigant sobre la situació real dels bancs; o, com en el cas d'Europa, amb intents de coordinar polítiques anticícliques regionals per fer front a esclats en cadena de les entitats bancàries. És obvi, no obstant això, que totes les reaccions estan hipotecades pel desconeixement dels efectes estructurals d'aquesta crisi: uns pensen que es tracta d'una crisi l´abast de la qual sens dubte és important però fonamentalment controlable sense necessitat de canviar els paràmetres del sistema econòmic mundial vigent, és a dir, del liberalisme com a model de gestió de les relacions econòmiques internacionals. Altres, més nombrosos, veuen en aquesta crisi un gir històric fonamental, més o menys comparable al que va ocórrer després de la crisi de 1929 i, encara més profundament, al que va succeir a la fi de la segona guerra mundial, és a dir, la consecució dels acords de Bretton Woods. Probablement el que tindrem és una combinació original de les dues situacions, però el que em sembla ineludible és l'absoluta necessitat de reorganitzar el sistema econòmic i fins i tot geopolític mundial.

Fins avui, la crisi ha tocat principalment als països més desenvolupats. Però ja ha començat a estendre's a la Xina, Índia, Rússia, Brasil, Àfrica. És un procés ineluctable. La Xina encara no ha reaccionat estratègicament enfront d'aquesta situació. Però ho va a fer, i la seva reacció serà decisiva. Els occidentals poden reunir-se en grups de 4, 6, 8, 10 països i és important, sobretot quan els Estats Units, Japó i Canadà participen en l'encontre. Però cap posició de control dels mercats financers i de creació de normes per regular el sistema econòmic mundial pot tenir èxit sense la integració dels grans països emergents (Xina, Índia, Rússia, Brasil) en la solució global, perquè, de fet, ells són també una part del problema de la crisi. Part del problema, doncs, són ineludibles tant per les seves reserves de divises com pel seu paper en la competitivitat productiva mundial. I això és precisament la primera i la més elemental conclusió que cal treure de l'actual crisi.

La segona, que és imprescindible distingir dos nivells d'actuació, és a dir, d'una banda, les mesures tècniques necessàries, urgents, que cal prendre per evitar la difusió destructora de la crisi i, per una altra, el discurs polític que els governs i responsables polítics, econòmics i socials han d'assumir davant la crisi. Quant a les mesures d'urgència, per descomptat han de veure amb la intervenció necessària de l'Estat en la gestió dels bancs afectats, en el suport a les empreses creadores d'ocupació, en la facilitació de la circulació dels capitals al mercat interbancari i, el que sembla inevitable, en la nacionalització d'alguns sectors financers importants. Tant els Estats Units com Gran Bretanya, països per antonomàsia del liberalisme financer i del lliure-canvi integral, s'han tornat ara exemples de nacionalitzacions d'urgència. El problema, evidentment, és que aquestes nacionalitzacions, en no comportar una participació de l'Estat en el capital dels bancs, poden convertir-se ràpidament en mera operació de socialització de les pèrdues després de la privatització dels beneficis.

Quant al discurs polític, la situació és gairebé més preocupant. Els governants tenen un immens desafiament per afrontar: Com assegurar la conducció de les mesures anticrisi sense trencar el vincle social, sense provocar la desesperança col·lectiva, el temor, l'odi en contra de l'altre? I a aquest respecte cal posar èmfasi en tres punts. Primer, actuar de manera responsable, és a dir, assumir els efectes de la crisi, dir la veritat a l'opinió pública, prendre decisions que siguin sempre debatudes en el si dels instruments democràtics institucionals. Segon, demostrar sentit de realisme, és a dir, evitar les contaminacions ideològiques. Dita d'una altra manera, es tracta d'actuar de manera pragmàtica, empírica, buscant sempre la coordinació regional. Tercer, no oblidar mai la solidaritat. El lema central aquí és, al meu entendre, evitar que siguin els desafavorits els qui hagin de pagar els efectes negatius de la crisi. Perquè si tenim en compte la recessió que es perfila, hi haurà cada vegada més aturats, cosa que significarà una competició molt més dura al mercat de treball i, per tant, una competència més dura entre els treballadors. Ara bé, en aquesta situació és molt fàcil crear bocs expiatoris, sobretot les poblacions immigrants que viuen en els nostres països. Solidaritat significa llavors lluitar en contra dels populismes nacionalistes excloents, doncs són perillosíssims per a l'Estat de Dret democràtic. I en aquesta situació, cal defensar sempre la democràcia, base d'aquest Estat de Dret.