E l president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, està exultant per "l'èxit diplomàtic" d'haver aconseguit un seient cedit per França a la cimera del G-20 que la setmana vinent tractarà a Washington la crisi financera. Està molt bé, però sembla que s'ha anteposat l'orgull personal als problemes verdaders d'Espanya i els seus ciutadans. La resolució de la crisi financera i l'adopció de mesures regulatòries per controlar les accions dels mercats financers no depèn només del Govern espanyol; més aviat poc. El que sí depén de l'Executiu espanyol és la crisi real, la que està provocant el tancament d'empreses i el desbordament de les llistes de l'atur.

Mentre Zapatero s'asseurà cofoi a Washington al costat dels principals líders polítics mundials, ?l'INEM continuarà sumant aturats a conseqüència d'una crisi amb denominació d'origen pròpia. Cap altre país de la Unió Europea està patint una pèrdua de llocs de treball tan sagnant com Espanya, entre altres causes, per no haver fet els deures en els moments de bonança econòmica, per no haver posat remei a la bombolla immobiliària i per unes mancances estructurals. ¿Com podia ser sostenible un creixement basat gairebé en exclusiva als sectors de la construcció i dels serveis? Aquí és on realmentZapatero i el seu Executiu haurien de posar tota la seva energia. Sembla molt llunyà, però fa només nou mesos Zapatero prometia crear dos milions de llocs de treball en quatre anys.

La conseqüència de tot plegat és la situació que estan passant els treballadors de Torraspapel, a Sarrià de Ter, i Aconda Paper, a Flaçà, entre d'altres. Què pensen fer els respectius governs, també el català? Tenen instruments per evitar expedients de regulació injustificats? Aquesta és la crisi que afecta els ciutadans; una crisi que està lluny de tocar fons.