Cartes

Jordi Salvador Gràcia. PALAMÓS.

El meu pare deia que hauria donat la seva vida per prémer el disparador necessari per volar el Valle de los Caídos. Ell, voluntari del PSUC a la Guerra Civil espanyola, formà part d'aquella majoria silenciada durant la postguerra, vigilada durant dècades (Què volen aquesta gent que truquen de matinada?). Ell no aconseguí superar el mil·lenni, però estic segur que si avui hagués llegit la premsa seria feliç. Obrir el búnquer franquista amb una ordre judicial, en un estat democràtic, és una petita victòria davant d'aquells que tremolen en escoltar l'expressió "memòria històrica". Aquells que han estat feliços després d'una amnistia amb remor de sabres. Aquells que han sabut guanyar la partida al temps fins aconseguir que molts pocs responsables -criminals contra la humanitat, d'acord amb la legislació internacional vigent- es mantinguin vius gràcies al retard.

Potser el procediment judicial no és el millor, hi ha ànsies de protagonisme o tota una corrua d'excuses. Però un cop més -tot i que no sempre és el millor camí- el fi justifica els mitjans. Esperem que la maquinària no s'aturi i tornant el seu valor a la paraula Justícia, que aquesta tanqui una trista part de la nostra història -encara massa recent- perquè serveixi de lliçó tant a la nostra com a futures generacions i mai es torni a repetir.

Salut!

Cornuts i pagar el beure

pere prada. FIGUERES.

Entre naps i cols ens hem carregat el Parc, la Rambla (un dineral per deixar-la si fa no fa igual però molt pitjor), la plaça Triangular, el parc de l'Estació i, ara, l'estació amb tot el que comporta. D'això alguns en diuen ser moderns. Potser seria millor dir-ne passar per l'adreçador.

Això sí, aviat tindrem una presó i segur que no hi ficaran cap dels responsables d'aquests desgavells i que mai han escoltat la veu ciutadana. A la presó hi van precisament les víctimes d'unes injustícies tan pregones com aquestes.

Si arreu s'afanyen a col·locar les estacions al centre, aquí la hi foragitem, allunyant-la a més de la d'autobusos; i tant ens fa que tanquin el baixador de Garbet, sembla que els cotxes oficials no el necessiten per a res; i si els pobles veïns estan cada cop més desconnectats, problema seu.

Posem que volem anar a Llançà, Camallera o Portbou i que primer ens cal agafar un autobús que ens dugui a l'estació: on és l'avantatge del transport públic? Potser valdrà més quedar-se a casa... O els que vénen al mercat o a escola amb tren també, quin trasbals!

A Girona disposen de tots els serveis, a la capital de l'Empordà es veu que ens toca el que ens toca: "Sí, gwana."

Sobre el darwinisme a l'escola

Josep M. Mallarac. geòleg.

L'article de la Sra. Asún Blanco publicat a la secció d'opinió del 22 d'octubre, planteja un tema important, amb honestedat, però ignora un aspecte que, al nostre país, ha estat quasi sempre silenciat: el fet que des de l'època de Darwin fins al present hi ha hagut un corrent científic -cada vegada més extens- oposat clarament al transformisme darwinià.

De fet, el mateix Darwin ja admetia que "la imaginació ha d'omplir buits molt amples" per acceptar la seva hipòtesi, que mai no va intentar provar. En vida seva se li van oposar científics europeus de la talla d'un Agassiz, un Cuvier o un Bronnpare, mentre que els qui li donaven eren figures de tercera línia. Durant el segle XX, els dissidents del darwinisme han estat sovint investigadors de gran prestigi i d'impecables credencials; biòlegs com ara D. Dewar, autor de The Transformist Illusion; S.Gould, autor de The Panda Thumb (1980), microbiòlegs com M. Denton, autor de Evolution, a Theory in Crisis (1985) i G. Monastra; zooòlegs com ara Jeannel, Guenot, Cannon, Sikes, Rensch; paleontòlegs, com ara Schindewolf, Simpson, Owen, Nowell, Valentine, Cloud, Mayr; anatomistes com ara Vialleton, Déperet; químics com ara R.Clark, autor de Darwin, Before and After; físics com W.Smith, autor de Cosmos and Transcendence (1991), i un llarg etcètera. Sense esmentar els atacs demolidors que l'evolucionisme ha rebut des d'altres branques del coneixement, començant per la filosofia de la ciència, amb figures tan destacades com S.H.Nasr, o filòsofs de la religió com H.Smith o R.Panikkar.

D'altra banda, dins del camp dels científics que es consideren evolucionistes, els desacords per explicar els mecanismes evolutius són cada vegada més grans, fins al punt que als científics ja ens costa actualment seguir les discussions entre els neodarwinistes, els postdarwinistes, els neutralistes, els no gradualistes, etc., cadascun dels quals dóna la seva versió dels mecanismes que suposadament explicarien de la transformació d'una espècie en una altra, incompatible amb la dels altres. A més, els avenços dels darrers anys en citogenètica, immunologia i bioquímica han creat dificultats encara més grans, enlloc de resoldre-les com alguns esperaven. I les descobertes recents en paleontologia, especialment, les de J.W. Schopf i B.M. Packer, han acabat fent trontollar -sinó enderrocar- les explicacions que fins ara eren admeses pels evolucionistes sobre l'origen de la vida a la Terra.

Per això, en la majoria d'institucions científiques superiors dels EUA l'evolucionisme hi és exposat com una simple "creença científica" (scientific belief) és dir, una hipòtesi que no s'ha provat, i que un nombre creixent de científics sostenen, amb arguments rigorosos (i no pas amb doctrines religioses), que no pot ser-ho. Aquesta fou l'experiència de qui subscriu durant els anys que va estar en una de les universitats més prestigioses d'aquell país.

La pregunta que es planteja aleshores és la següent. Si això és així, per quina raó al nostre país el darwinisme encara es presenta, en tot el sistema escolar, com una veritat científica incontrovertida? Per què s'ha silenciat el profund debat científic que sobre aquest tema cabdal hi ha en tants països del món? Hi ha una explicació fàcil d'endevinar: l'evolucionisme ha adquirit el caràcter de dogma necessari dins de la mitologia del progrés indefinit. Perquè és innegable que ha estat un element cabdal per a la difusió del materialisme i el reduccionisme positivista, factors constitutius del "pensament únic" subjacent a la crisi ecològica global.