Amèrica, els Estast Units d'Amèrica, somia, somien. I també una bona part del món. Fins la política i la crisi financera s'atrevien a somiar. Estem a la tardor i un cert esllanguiment, sobresaltat per moments d'exitació de triomfs i de fracasos, de cris i silencis, ens envaeix, fins i tot sense que ho desitgem. I una bonica -bonica per contrast- tendència a somiar. Bé, tots ho fem dormits perquè el nostre cervell no descansa mai, encara que no sempre recordem després els nostres somnis. Però ens queda el vell, etern, recurs que tantes vegades ens salva de la melancolia: somiar desperts. És un dels nostres més innocents i bells drets: el dret a somiar. I avui, aquí, escrivint, encomanat potser del somni americà, somio.

No es tracta d'un somni particular, sinó col·lectiu per l'espècie humana que alenta en la nostra diminuta vila global, feliç expressió que va inventar el senyor Herbert Marshall McLuhan. Ara, ja se sap, tot és global. Fins quasi ho és el senyor Obama... Avui, en el meu somni, estic veient, quasi vivint, quelcom semblant a la "Utopia" de sant Tomàs More. Sí, perquè somio una societat humana perfecta, sense fam, sense por, amb vigor i esperança, on regni el miracle de la concòrdia entre els pobles i les gents.

Una societat, sí, familiar, mitjanament culta, sense armes ni trets, amb una inalterable presència dels grans gels dels Pols, sense contaminacios ni injustícies, amb mans esteses que mai es converteixen en punys, amb alegria i amb una meravella vital no contaminada i capaç fins d'esborrar del diccionari el canvi climàtic provocat per la fam. És, clar, un somni d'humanisme-ficció que s'aparta de la ciència-ficció i dels tebeos de la tele que pretenen infantilitzar-nos, color rosa i color sang, per ocultar el que sempre amaguen els polítics i la política. Somio que desapareix la delinqüència, sobretot la juvenil, i els assassinats comesos per adolescents, i els horribles crims de guerra i de pau. Somio en energies que prescindeixen del petroli, en ciutats netes de bretolades físiques i espirituals. Somio, que ja és somiar!, un món sense víctimes d'alcohol, drogues i volant, sense ambulàncies de sirena d'urgències, sense funerals improvisats. Somio, que ja és somiar!, que l'espècie humana comprèn a la fi que és només una mínima família en el bonic espai còsmic, una família molt ben avinguda, sense crispacions ni amenaces, sense esgarips i rubors de vergonya...

Somio un món sense inútils manifestacions de carrer amb pancartes i xiulets. Somio que ja no és necessari parlar de civisme en avorrides lliçons que no serveixen per res en un món curiossísim en el qual els seus habitants, sense distinció de classe, religions, races i cultures es creuen als carrers regalant-se aquest fenomen lluminós que es diu amor, tendresa, amistat, comprensió, llibertat, respecte, cançó, paraula i cor alegre. Somio...

És, per descomptat, un somni inversemblant, com tots els somnis, o quasi tots. Però de vegades, un, i més a la tardor, s'estira a fora i somia que somia un somni delicadament mort: el dret de somiar. Encara que sàpiga, com va escriure don Pedro Calderón de la Barca, que tota la vida és somni i els somnis, somnis són.

Els EUA han fet un salt increïble, quasi somiat, però capaç d'encomanar una mica d'il.lusió al món trist i gris de la crisi financera, dels homes i dones sense feina, de les suspensions de pagaments i les fallides. Val la pena deixar-se encomanar d'un somni irrealitzable, però que sigui un bell somni.