Va morositat ha augmentat en una proporció més gran de la que els bancs i prestamistes en general reconeixen, però potser sigui injust titllar de moroses les víctimes dels bancs i dels prestamistes. Si l'almoina fa el captaire, el préstec converteix el ciutadà en un ostatge de qui li presta, i de la mateixa manera que en l'actual tràfic de blanques el préstec impossible de tornar (ja s'encarreguen les màfies del ram que no es pugui) actua com una cadena no per invisible menys immobilitzadora, que obliga la víctima a prostituir-se i a deixar-se explotar fins a la consumpció, en l'altre tràfic, el de ciutadans, el de treballadors, el préstec és un dogal que converteix el beneficiat, això és, el perjudicat, en una criatura l'única funció de la qual, obsessiva funció, és tractar de retornar-lo abans de morir-se del tot. No obstant això, la qüestió s'agreuja més, si és possible, si considerem que la que s'ha de tornar no es correspon amb la quantitat que es va rebre, sinó amb el doble, com molt bé saben els molts que van negociar no fa tant anar tornant mil euros al mes, i que avui, si volen conservar la casa que habiten, els mobles que fan servir i el cotxe amb què es desplacen, n'han de deixar anar dos mil. Ja es veu que s'ha donat un ignominiós abús del crèdit, ja que no una altra cosa feien els prestamistes caçant a llaç els clients i obligant a pagar a terminis qualsevol cosa, tot, que fins i tot es va arribar a suprimir el preu al comptat en els cartells i en els catàlegs de pisos, artefactes, viatges i operacions d'augment de pit. Ja es repara en això, però en el que va costant més reparar és en l'alegria, al caire de l'estupidesa, que la gent es va embolicar a demanar, sobtadament convertida en pidolaire per l'almoina bancària, que no era, com tampoc la que es dóna als necessitats en el pòrtic de les esglésies, un do, sinó una compra. Per creure's rica, en comptes de lluitar per ser-ho de veritat exigint polítiques socials i salaris suficients, la gent va agafar el que li donaven. Però no li ho donaven, només estaven abusant d'ella.

a guanyar Obama o va perdre McCain? Aquesta seria la pregunta del milió en què els polítòlegs i els analistes de ben segur no es posarien d'acord fàcilment. En tot cas, avui gairebé tothom comparteix la idea que el veterà heroi de guerra portava plom a les ales, sobretot en el tram final de la campanya electoral. Els seus errors, lligats amb la conjuntura econòmica li malmeteren totes les possibilitats d'èxit. Al final, no va poder-se desempallegar de l'ombra d'un Bush que passarà a la història com el pitjor president dels Estats Units i la marca republicana restava més que no pas sumava. D'altra banda, l'elecció de Sarah Palin com a número dos va representar un fracàs estrepitós. La governadora d'Alaska té una certa popularitat entre les bases conservadores evangèliques, però les seves declaracions o relliscades contínues -es digui com es vulgui- allunyaren l'electorat centrista i McCain se'l va veure massa carrincló per liderar la primera potència mundial. L'exsecretari d'Estat, Colin Powell, va justificar la seva deserció de les files republicanes en l'elecció de Palin, la qual cosa fou letal per a un McCain que en les darreres setmanes de campanya perdia diàriament vots a gabadals.

Per la seva banda, Barck Obama va saber parlar d'esperança, somnis i d'un futur ambiciós per a tots els americans. I això a part d'entendrir més d'un elector, suposava un discurs fresc per tal d'encarar amb optimisme una nova etapa que haurà d'afrontar una greu crisi en l'aspecte econòmic i temes punyents de seguretat com Guantánamo o l'Iraq. El senador d'Illinois guanyà tots tres debats. Possiblement no per K.O però qui encapçala les enquestes en fa prou de no perdre i McCain en cap moment va saber contrarrestar el seu oponent.

La campanya dels demòcrates fou molt ben treballada i el candidat alternà mítings davant de vuitanta mil persones al costat de visites a restaurants i botigues. Això sí, sempre amb les càmares de televisió per recollir la imatge tendre i simpàtica d'un líder jove, convençut de la seva victòria. Mentre ell recorria el país, un munt de voluntaris recaptaven milions i milions de dólars des de les pàgines d'Internet que possibilitarien fins i tot que a quaranta-vuit hores del dia clau, Obama es publicités en totes les televisions americanes en un espai de trenta minuts en un horari de màxima audiència.

Amb diners, amb un discurs acurat amb una imatge juvenil i amb una campanya dissenyada al mil·límetre, Obama es convertí amb el somni americà per a milions i milions d'electors. Ara, les promeses s'hauran de fer realitat i el president electe ha aixecat tanta espectació que de ben segur li serà molt difícil respondre als reptes que avui els Estats Units té plantejats.