Cartes

JORDI JUNCOSA I CONESA. CALDES DE

MALAVELLA.

Se´n riuen de nosaltres quan ens diuen que es desdoblarà la carretera nacional II i no es presenten als veïns el plànols amb el traçat de la carretera... i quan ens els ensenyen ja és massa tard... El resultat es l´enderrocament del restaurant de Can Geli i la casa particular d´en Pitu Verdaguer. No s´hi val a rondinar perqué les al·legacions ja estan fora de termini. Se´n riuen i prou. Tarden set anys a asfaltar quinze quilòmetres de carretera... i hem d´aguantar cues interminables i retards absurds per culpa d´unes obres lentes... molt lentes... Ara toca el torn al tram entre Caldes i Maçanet... i ja hi tornem a ser. Obres interminables, cues terrorífiques... i trams on no es veu cap operari treballant. Se´n riuen de nosaltres. Se´n riuen de nosaltres des de Foment perquè unes obres d´uns trenta quilòmetres no es fan amb tanta lentitud ni retards, se´n riuen de nosaltres els polítics quan ens diuen que les obres són lentes per la complexitat del terreny... i se´n riuen de nosaltres des de Madrid on sembla que ara no tenen prous calés per acabar aquesta carretera. Als nostres politics els hauria de caure la cara de vergonya en veure que ni tan sols saben defensar els interessos de casa. Això sí, diuen que som determinants per al govern espanyol... peró als ciutadans catalans ningú ens té en compte.

Així anem...

Tenir fe

Rosa pujol font. girona.

«La fe mou muntanyes». Em pregunto: I si creguéssim que hi ha un ordre benèfic en les coses, una força que les manté unides sense necessitat del nostre control conscient? I si poguéssim veure, en la nostra vida diària, com opera aquesta força? I si creguéssim que d´alguna manera ens estima, es preocupa de nosaltres i ens protegeix? I si creguéssim que ens podem permetre el luxe de relaxar-nos?

Tot l´Univers forma part d´un sistema natural. Nosaltres els humans també som part d´aquest sistema. Podem deixar que dirigeixi la nostra vida la mateixa força que actua en la natura o podem dirigir-la pel nostre compte.

Tenir fe és confiar en la força que mou l´Univers, és creure que està de la nostra part i que sap el que fa. La fe és el coneixement psicològic que el bé produeix una força que actua constantment en totes les dimensions. Si hi confiem, li permetem actuar en benefici nostre.

Hi ha lleis objectives i discernibles dels fenòmens físics i també dels fenòmens que no són físics. Aquests dos conjunts de lleis, les del món extern i les del món intern, són paral·leles.

Externament l´Univers sosté la nostra supervivència física. És important repectar-lo, si no ens autodestruïm. Necessitem de l´oxigen per viure. L´equivalent intern de l´oxigen, és l´amor. Les relacions humanes existeixen per produir amor. Quan no és així estem amenaçant la nostra supervivència emocional. La manca d´amor ens pot matar amb tanta certesa, com la manca d´oxigen.

Què ens està passant actualment a la humanitat? Què és el que hem fabricat amb la nostra ment racional?

Es diu que el que hi ha a fora també és a dins i que el que hi ha a dalt també és a baix. Doncs bé, podem dir que aquesta crisi econòmica que veiem a fora és la crisi que també tenim a dins la humanitat? Podem buscar la solució construint una nova consciència humana que tingui com a marc de referència, aquesta llei interna que ens diu Estimeu-vos els uns als altres? Si ho féssim així, tindríem com a conseqüència un món millor, intern i extern, en el qual viuríem respectant-nos els uns als altres, ajudant-nos amb amor i pau? Comportaria aquest tipus de vida un nou equilibri econòmic mundial i en lloc de polítics, persones amb una visió holística del món, de la vida la funció dels quals seria realment, servir i ajudar la humanitat? Tornem a l´amor!

La coral de Sant Antoni de Calonge

Josep Fusté i Solés. palamós.

Apreciat amic Carles Casanovas:

Darrerament he copsat la inquietud d´un grup de companys de la coral de Sant Antoni en la mateixa direcció de preocupació, desencís i desconcert; adjectius que em faig meus i que trasllado públicament.

El meu tarannà, possiblement semblant al teu, mai no ha estat el silenci «las cosas de frente, cara a cara» diu la canço. Per això en nom d´aquest grup, del meu propi i fins i tot d´aquells que no s´atreveixen a manifestar-se, em permeto fer-te la següent reflexió:

Voldria agrair-te públicament tot el que has fet i fas per la coral de Sant Antoni. En els pitjors moments vares apostar per ella i t´hi has implicat al llarg d´aquests anys, de forma altruista, professional i abnegada, a costa de molts sacrificis (profesionals i laborals) sense demanar res a canvi, tan sols l´entrega i dedicació dels seus components. L´ense­nyança ha estat generosa, amb paciència, sense sobresalts.

Hem après al teu costat donar el «do de pit» i «cantar» les quaranta amb forts i fluixos depenent dels moments, circumstàncies, emocions? fent «ressonar» el llarg o curt silenci que emfatitza encara més un sentiment. Aquest silenci que és estranyesa, admiració, suspens, inquietud, anhel, reflexió, espera, ­desenllaç?

Hem après la disciplina, l´ordre i la complicitat, aconseguint un grup compacte, il·lusionat i de bon nivell. Capaç de disfrutar i fer disfrutar. Amb concesions, sense fissures.

Hem après la noblesa i sinceritat, la ponderació o l´exaltació, la reflexió i la imaginació, la reprimenda i el perdó, l´ambició i la humilitat, l´esforç i la superació, el companyerisme i gratitud, l´entrega i l´amistat, el compartir i el cedir? Bon mestre, gran director, amic sincer i millor persona? Malgrat tot, algú no ha entès el missatge i la lliçó ha caigut en terra seca i? la terra seca, àrida, pot criar espines o matolls feréstecs que intenten camuflar aquest llarg camí traçat. I una melodia amb aquests paranys, esdevé al final una melodia insípida, molesta i buida de sentiments.

Per tot, gràcies Carles, a tu i al teu equip excepcional capitenejat per la incommensurable Montse Cervera, verdader pilar d´un emblemàtic edifici centenari.

Una forta abraçada en nom de tots.