12 de novembre de 2008
12.11.2008
lletres

Meravella de l'efímer

12.11.2008 | 01:00
Meravella de l'efímer

El nostre model cultural ens empeny a bastir monuments, empreses i quimeres sota la dictadura de la perennitat

Els santuaris més importants del Japó estan fets de fusta. Cada deu anys els enderroquen i els tornen a construir.  
Aquesta filosofia em sembla un concepte força interessant. És la cara oposada de l'afany de permanència que patim els occidentals. D'aquest model cultural que ens empeny a bastir monuments, empreses i quimeres sota la dictadura de la perennitat.
El desig d'immanència, és veritat, ens el venen com si fos molt atractiu. Però s'obliden de dir-nos que sovint ens distreu del plaer dels instants. De la meravella dels batecs. I la brevetat, de vegades, pot ser molt més reconfortant que la trena recargolada de la solidesa.
Tot això m'ho ha suggerit la notícia que una barraca d'horta de Vilabertran, obra de Joana de Querol, Lluc Falgueras i Jan Falgueras, opta als premis d'Arquitectura de les Comarques Gironines. L'obra ha estat seleccionada dins l'apartat d'espais efímers.
D'arquitectura, jo no en sé ni una engruna. Però aquesta barraca, tan senzilla i neta, m'ha semblat preciosa. Molt més agosarada, harmònica i suggeridora que la de tantes i tantes moles que ens embussen el litoral.
M'agrada que Vilabertran opti a un premi que celebra la joia del fet transitori. El poble, tot s'ha de dir, és un lloc magnífic per relaxar-se. Per mandrejar sota el vent o el sol, bressolat pel silenci esmorteït dels carrerets. La barraca de canyes sintetitza molt bé l'essència delicada que desprenen les façanes, les hortes i els xiprers escabellats pels núvols.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema