Es diu que és la Catalunya real. Seria la societat pròpia de la ciutadania d'aquí, és allò que surt de la base, de l'organització d'assumptes, ocupacions i preocupacions, són les maneres de fer-se ciutadà, les formes que s'acostumen entre persones que viuen en una societat. Civilitzat és el ciutadà que amb la convivència amb els seus semblants té a ratlla el salvatgisme -com deia Sòfocles- i "ha fet gentil la vida en el món". La societat civil és la cruïlla on es recomencen contínuament diàlegs, problemes i esperances. Només cada quatre anys aquesta societat té la gran veu de les votacions per a canviar alguna cosa; en el dia a dia,però, entre urna i urna, són unes veus diferents les que s'emeten a carrers i places en tons diversos, demanant o oferint mil coses, amb il·lusions i neguits, a vegades amb les ingenuitats d'una carta als Reis Mags, d'altres amb precisió realista. Les veus de la societat civil mereixen ser escoltades i ai d'aquella autoritat que la volgués ignorar. La naturalitat del diàleg entre els qui "estan" (provisionalment) a dalt i els qui "som" (permanentment) a baix hauria de ser la primera pedra de la construcció d'una ciutat, com un aprenentatge a fons d'altres construccions més enlairades com la nació i l'estat. (Falta naturalitat o sobra tibantor, per exemple,quan unes autoritats fan el pinyol realitzant determinades obres que la societat civil rebutja per sentit comú, obres diem-ne experimentals sota criteris d'estètica estrident; i sobretot es rebutja més quan s'actua així en àmbits ciutadans que el poble aprecia com a entranyables.) Alguna institució no pot continuar en la prepotència de qui se sent "il·luminat" a governar sobre un poble que algú voldria que fos més insensible i callat . Els dictadors comencen així. La societat civil existeix, hi som tots no pas només uns quants que semblen voler marcar el territori.
La qüestió és cultural. Cultura és convertir la vitalitat i la creativitat d'un poble en realitzacions properes, desitjades; és fer aterrar les possibilitats i els desitjos en activitats concretes; cultura és sumar ?energies, signes i gestos, adequant-ho a l'estil de respirar d'aquesta terra civilitzada. Tarannàs, temperaments i il·lusions van perfilant associacions i entitats, organitzacions de la nostra societat en incomptables pinyes d'un mateix pi: l'anomenat "Ens de Comunicació Associativa" reuneix a Catalunya 20 federacions d'associacions; si multipliquem cada federació pel nombre d'associacions que allista, i després pel número dels seus socis tindrem una aproximació al volum de població que es mou en aquest país per causes i motivacions absolutament diverses, impensables; igualment, en un àmbit gironí existeix una "Coordinadora d'ONG de les comarques gironines i Alt Maresme" que aplega 80 entitats. Anem multiplicant.
S'ha de dir que aquest munt d'organitzacions amb considerable pes específic dintre de la societat, hauria de participar de les possibilitats (anava a dir del poder, es a dir ocasió, dret, habilitat i capacitat de fer una cosa) que tan zelosament ostenten les institucions. Sobre el paper està previst l'acte de participar, fins i tot s'ha encunyat el terme "participança", però l'esperit a vegades no coincideix amb la lletra.
La societat, palpitant mentrestant, espera un respecte general que ha d'anar traduint-se en més comprensió, facilitats, portes obertes, sense competències deslleials. Aquesta societat sap i pot tenir idees excel·lents, tant o més que les de les administracions perquè el país és creatiu. Els nostres representants han d'estar a l'altura i ser-ne dignes, de la nostra societat civil ben edificada sobre pensaments nobles i seriosos.
