Diem art a la creació de productes espirituals que emocionin els mafiosos russos. O si no n'hi ha, els promotors immobiliaris. Si les obres artístiques són encara més defectuoses, seran sufragades pel Govern de torn. Arran de la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló per a l'ONU -recreació amb molt aldarull de les coves del Drach-, s'ha sabut que Zapatero inverteix els diners destinats al tercer món a Ginebra, la qual cosa demostra la magnitud d'una crisi que ha enfonsat a Suïssa entre els països misèrrims del globus. La reducció de l'art a la seva dimensió econòmica -l'única que preocupa els artistes- ens obliga a aborda-ho seriosament. Atès que es busquen subterfugis per atacar la quantitat percebuda per Barceló, procedeix plantejar-se directament quant costa un any de la vida productiva d'un geni. La sorollosa polèmica contrasta amb el país on ningú discutiria els sous d'Eto'o o de Rafael Nadal -un milió d'euros a l'any per promocionar Balears, quan cabria preguntar-se com podria no promocionar-la-. Si ens posem estetes, la cúpula ginebrina surt a 13 .000 euros per metre quadrat, segons les xifres divulgades. El preu de mercat d'un Barceló és de 180 mil euros per metre quadrat. Un estalvi considerable, en aplicació de la rebaixa que exigeix la compra a l'engròs. La realpolitik exigeix la subordinació d'Àfrica a la redecoració d'una cúpula a Ginebra. Sobre l'impacte de la comptabilitat en el prestigi de l'actor Miquel Barceló, també Velázquez i Goya van treballar per a reis el nom dels quals ningú recorda avui, encara que en aquells temps els monarques no insultaven la ciutadania en llibres. L'estripada de vestits de l'inefable dreta madrilenya no detalla quant paguem des de Mallorca pel Museu del Prado, que gaudeixen i rendibilitzen els madrilenys. En tot cas, l'obra s'hagués abaratit d'encarregar-la a les dotzenes d'imitadors de Barceló que exposen ara mateix a Espanya. I col·locant la cúpula a l'altura suficient, ningú notaria la diferència.
