Fa uns dies tots els mitjans de comunicació es van fer ressò d'un succés curiós, sembla que una óssa anomenada Hvala va atacar a un caçador de porcs senglars. Les declaracions del caçador tot i ser inversemblants van ser repetides de forma acrítica fins a l'infinit. L'home va dir que en companyia d'altres caçadors i de molts gossos va topar amb l'óssa, sembla que quan ja havia passat, el caçador es va posar a cridar per atemorir-la i que se n'anés. L'óssa es va girar i el va atacar en el moment en què a aquest se li va disparar l'arma. Ningú ha repreguntat, tenint davant una declaració tan sospitosa, si l'óssa ja havia passat, per què escridassar-la? Si l'óssa volia matar un iaio de 70 anys, per què no ho va fer i només el va ferir lleument? Per què havent-hi tants accidents per trets dels caçadors i tants ferits seriosos amb enfrontaments amb porcs senglars ara fixem l'atenció en un únic incident menor en deu anys amb óssos? A banda del caçador també ha parlat el Síndic de la Vall d'Aran, Frances X. Boya Alós en el mateix sentit contrari a l'óssa. No entenc com mitjans de comunicació com TV3, Catalunya Ràdio i els altres mitjans, diaris, ràdios i televisió, no han contrastat la notícia de l'atac amb la víctima. És un error deontològic claríssim. Imaginem que en un intent d'assassinat els periodistes només pregunten a l'assassí, seria ètic? Per tornar a prestigiar la professió periodística, aquest intrèpid reporter ha fet el possible per contrastar la notícia amb la víctima. La trobada ha tingut lloc en un espai situat entre el Tuc d'Armeros i el refugi de la Honeria. No podem ser més precisos per raons òbvies, m'ha facilitat el contacte un maçó aranès de nom simbòlic esquirol. Ara en exclusiva mundial per al Diari de Girona us relato l'altra opinió. L'óssa Hvala diu: "Veig desfilar desenes d'excursionistes tot l'any i mai cap s'ha queixat (...) estimen el medi natural, i amb gent així mai he tingut problemes". Molt diferent és la qüestió amb els caçadors: "Els caçadors anaven amb un munt de gossos que em van encerclar mentre bordaven i ensenyaven amenaçadorament les dents. A més perseguien l'amic senglar disparant a tort i a dret (...) M'ho vaig passar molt malament, em pensava que em volien matar i quan ja havia passat de llarg de l'home gran, aquest em va fer un crit tan fort que de l'ensurt li vaig clavar un clatellot sense ganes de fer-li mal, si li hagués volgut donar un calbot fort no n'hauria sortit viu. En aquestes que l'home va disparar l'arma i va estar a punt de matar-me". L'óssa es queixa que el síndic és el responsable de fer justícia i el que havia d'haver fet és defensar-la d'uns caçadors sense ànima que gaudeixen matant animals indefensos. Un cop escoltades les dues parts considero que l'óssa té raó i que els caçadors són un perill públic per aquelles persones o ossos que passegem tranquil·lament pels boscos catalans.