Fa deu anys vaig ser al velòdrom Luis Puig a escoltar a Bob Dylan i vaig sortir decebut. Una cosa és que les cançons reptin o es dilatin en la fogata del directe -oncle Bob ens va mantenir en glaçons, agafats a un so tan sòlid i fred com les rodes d'una locomotora- i una altra que no fos capaç de reconèixer Maggie's farm ni dos minuts després de començada. Ara, en llegir les Cròniques del mateix Dylan (tan amenes com una novel·la d'abans), ja sé per què. Després de superar els estralls devocionals de l'Església Universal Dylaniana, el vaquer -que no va dubtar a armar-se per defensar la seva intimitat- va decidir que havia de fer gires monstruoses programades per triennis, visitar dos o tres vegades cada ciutat i penetrar al país musical en el qual acampava el públic jove que no havia conegut Woodstock, Berkeley i l'àcid. I això -i seguir gravant discos- va ser el que va acabar fent: encara que hagués de cantar a l'estil raper.
Les Cròniques són, sobretot, el relat dels afanys d'un músic, obvietat que demana aclariment: Dylan té fama d'esquiu i enigmàtic i és cert que menteix i simula en defensa pròpia, però algú que va ser definit per un gamarús mediàtic com un "Buda vestit a la europea" necessita escapolir-se per no ser fixat com un astre mort al cel de les mitologies.
Així que música, clar. I de quina manera! Quan detecta que la veu de Roy Orbison cobreix diverses vuitenes vénen ganes "de tirar-me amb el cotxe per un barranc". És capaç d'estripar un tema o un estil a través de diverses pàgines -i sense avorrir- i tant li fa que sigui el bluesman Robert Johnson o l'exquisit Kurt Weil, Dylan sempre va ser una esponja, que una vegada va ser raptada per l'esperit del temps muntat en el cavall de l'indi Gerónimo. Després, els déus el van abandonar per encendre altres focs i travessar altres cors, però Dylan va recordar que ell era músic i aquest el seu món "que no estava regit per Déu, però tampoc pel ?dimoni".
