La tragèdia de Hannah Jones, la nena anglesa de 13 anys que ha decidit deixar-se morir i rebutjar el trasplantament de cor que li allargaria dolorosament una vida sense esperança, serà tema polèmic. Hannah pateix des dels cinc anys una mena de leucèmia, i per curar-la se li ha hagut d'aplicar un tractament que li ha destruït físicament el cor. Després de vuit anys anant d'hospital en hospital, amb una qualitat de vida ínfima, sabent que no té remei, ara li volien trasplantar un cor que només li durarà deu anys, cada cop en pitjors condicions de vida, perquè es reactivarà la leucèmia. I tot això, sense cap garantia que aconsegueixi sortir-se'n. Hannah, després de parlar amb els pares, metges i altres educadors, ha decidit que no vol continuar vivint d'aquesta manera, i que passarà el que li queda de vida, uns sis mesos, en pau a casa seva.

El cas té diverses lectures. La primera, el comportament del metge que va denunciar el fet als tribunals. Disposar d'un títol que pressuposa que sap guarir malalties no dóna dret a interferir en la vida, en l'ètica d'un pacient. Si no em vull operar o fer un trasplantament és cosa meva, mai d'un metge. Una altra lectura, la més important, és qui pot prendre una decisió d'aquesta gravetat. I penso que això també és prou evident: només el pacient. Fet que ens porta a una altra qüestió també transcendental. Pot prendre-la una nena de 13 anys? Doncs, crec que sí, quan s'ha acreditat a bastament la seva maduresa, i el seu discerniment entre la vida i la mort, com ho ha fet durant els vuit anys que porta de malaltia. Molta més maduresa que tants adults que circulen per la vida sense més pes que la seva frivolitat.