La meva admirada col·lega, M. Dolores García, en la seva columna de "Sin Permiso" a La Vanguardia, del dimarts passat, em va fer riure per no plorar, com deia la socarroneria atàvica i imprescindible del meu país, vaja, vull dir, dels catalans. Parlava, en concret, del desfici histèric de l'expresident d'Extremadura, "Joan Carles Rodrigues i Barra", per conservar i augmentar les prebendes (que, encara el meu poble no ha sabut mai d'on els ve ni qui o què els hi ha atorgat) dels seus sous ?milionaris i les seves confortabilitats que no volen i no saben perdre.
Diu la meva col·lega de La Vanguardia que aquest "ex" s'ha gastat més de 300.000 euros del contribuent (o sigui tu i jo) per muntar-se a "bombo i plateret" la seva nova oficina de Mèrida, que cal insistir i denunciar que és cosa seva, no meva ni teva al compte degut per salvar-nos a tots nosaltres de la banda ETA. Però escolti, senyor expresident -i confio que la meva pregunta respectuosa no ofengui el seu tarannà democràtic, tant evident en aquesta por compulsiva envers dels que me "tienen ganas", puc preguntar-li, inocentment és clar: Per què "le tienen ganas"? Vostè sabrà. No m'hi vull ficar, encara que no me'l crec. Però, i amb tots els meus respectes, no serà, aquesta, una excusa de mal pagador, perquè a vostè només li interessa retirar-se amb la seva fortuna que tots -i sobretot els treballadors, avui en "atur" i estúpits per no haver sabut repetir la revolució radical i la "tallada" de caps, necessària?
Vostè, senyor "I Barra", representa una de les tantes vergonyes del poder depredador. I, encara, una pregunta més: Què pensa vostè que és més fonamental en la nostra angoixa del dia a dia: La dignitat d'un poble -del seu, espero- que surti de la indigència cap a la seva dignitat, reconeguda pels Drets Humans o que ETA li clavi un tret a la nuca? No, senyor "I Barra", no ens enganyi. No ens plori la seva por. Perquè els pobres tenen altres llàgrimes molt més dissortades i extremes: la fred i la misèria, sense esperança. És que no ho entén?
