Fa més de vint anys vaig sortir de Burgos disposat a cobrir a peu una de les etapes del Camí de Santiago i, quan només em trobava a uns quatre quilómetros d'Hontanas, va descendir sobre aquell altiplà un fred mortal que no era capaç de combatre ni amb tota la roba de la meva magra motxilla ni amb tota l'agitació del meu cos esgotat per trenta quilòmetros de marxa. Un tractorista em va salvar de la hipotèrmia. Sota el dilatat blau de l'erm tots som tan fràgils com una barqueta en l'oceà. Però és aquesta fragilitat -i lleugeresa- la que revela tot el poder del ball o de la navegació. Per això la bicicleta -fràgil ella mateixa- és el vehicle que millor es complementa amb les persones.
Vaig preparar la meva bici per a una excursió de llarg alè: amb alforja i dos cistells, un davant i un altre darrere. La casa a l'esquena i no és una frase feta. Al cap de dos dies de pedalejar vaig descobrir fins a quin punt l'avanç de la bicicleta s'assemblava al d'un bot o una piragua. No podies comptar amb res que no haguessis carregat prèviament i lamentaries haver carregat amb alguna cosa que no et feia cap falta. Com la teulada és el teu cap, la façana la cara i la calefacció la modesta productivitat del teu metabolisme, la roba és un capítol decisiu i en l'acció de vestir-se i desvestir-se -i estibar una i una altra vegada les càrregues afegides o restades- s'inverteix un temps considerable. Equilibri, direcció conscient, carta de navegació. Allò dit: s'assembla moltíssim a un bot i mai m'havia adonat de l'assumpte.
Als països pobres o rics de nova planta ningú pensa que algú pot pedalejar per plaer. A uns amics meus els anomenaven comemierdas a la Cuba profunda per anar en bici en comptes d'exhibir la bitlletera (després es feien amics de tothom). Per això dic que no cal criticar els qui presumeixen de bici luxosa. Quan el nombre de gent fina en bici superi certa massa crítica, no hi haurà res més hortera que un Ferrari ni més distingit que un culot.
