21 de novembre de 2008
21.11.2008
torsimany

Postal de l'aude

21.11.2008 | 01:00
Postal de l'aude

ccitània. Terra de càtars i de trobadors. De llengua clàssica i dolça, gairebé oblidada de propis i forasters. I dintre d'Occitània, al costat de la dolça provença, he fet la descoberta de la regió de l'Aude, batejada pel riu que li dóna nom i vida.
L'Aude limita amb la Catalunya Nord. Tres coses m'han encisat, a part d'un paisatge harmònic i serè. La primera, el tren petit que ressegueix el curs del riu. La segona, els plàtans que ombregen les carreteres i autovies. M'han recordat, ai làs, les nostres carreteres d'altres temps. I la tercera, la pau que respiren els cementiris que són autèntics jardins. Quina llàstima que les flors naturals hagin estat substituïdes -cada vegada més- per corones de plàstic. És el tribut que paguem tots plegats al consumisme salvatge que ens envaeix.   
Sembla estrany que aquesta terra tan pròxima en sigui alhora tan deconeguda. Al capdavall només són tres hores d'automòbil. Feia temps que desitjava fer-hi una escapada. Resseguir els castells i abadies d'aquestes entranyables terres. En coneixia poques coses, sobretot relacionades amb el Canigó de Verdaguer i amb els vins: el moscatell de Ribesaltes i el blaquette de Limoux. Limoux o Limoges? Bonaventura Carles Aribau, en la seva Oda a la Pàtria, hi situà l'ànima de la llengua:
En llemosí sonà lo meu primer vagit, /quan del mugró matern la dolça llet beviaÉ
Aquells primers romàntics ho tenien molt clar: ni català, ni valencià, ni mallorquí, ni provençal, ni occità: llemosí!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema