Hi ha trompades al carrer que tenen el seu encant. És ben curiós el mans i mànigues que de vegades hem de fer per no emportar-nos per davant un vianant impetuós. Impetuós com nosaltres mateixos, perquè el caminant atrafegat que ens ve de cara es troba en idèntica situació. No hi fa res que el carrer o la vorera siguin amples i nets de gent, transparents o amb quatre gats en marxa. Ho poden ser tant com vulguin, de buits, que al final et trobaràs a punt de xoc amb aquella ombra que sembla decidida a prendre't la línea de trànsit que creus teva. Aquell cos que s'apropa és com el teu mirall. Ve en sentit contrari, com reflectint les teves passes i les teves presses, i en igual sentit oposat actuarà quan arribi el moment que s'acosta. Serà un lapse de temps que, si les posicions astrals es conjuren, pot dilatar-se més que no pensem. El sentiment de possessió de la via cedirà als instints més primaris d'evitar la col·lisió i de cedir el pas al proïsme. Tots dos, figures mundanes en ple alè vital, frenareu de cop, i mentre l'una farà acció de desviar la trajectòria a dreta o esquerra, l'altra ho farà a esquerra o dreta, i entrareu en un joc espontani, més o menys confús, del gat i la rata, ara per aquí ara per allà. Serà un breu episodi de mimètica reacció, de proximitat humana i calorosa, amable, que difícilment arribarà a la intimitat d'una abraçada forçada per l'atzar, però que culminarà, en desfer-se l'embolic dels moviments corporals meravellosament sincronitzats, amb el somriure mutu, d'agraïment i disculpa, entre dos desconeguts sorpresos pels camins encreuats del destí, enjogassat i rialler.
