Ignasi Farreres va acabar plorant amb el seu propi discurs abans de cloure´s la vista on se l´havia jutjat. No va poder contenir unes llàgrimes que no eren les primeres que es vessaven per l´exconseller. Uns anys abans, el maig de 2000, Farreres va emocionar un Consell Nacional d´Unió quan va presentar la dimissió per primera vegada i Duran Lleida va acabar amb el mocador a la mà eixugant-se els plors. No va ser l´únic. Un aleshores diputat de CiU al Parlament també s´ensorrava llàgrimes avall. Era l´actual membre del Consell de l´Audiovisual de Catalunya (CAC), Domènec Sesmilo. No en va s´emocionava. Durant el mandat de Farreres s´havien concedit milions de pessetes en subvencions a una fundació presidida per Sesmilo. Ara aquest home forma part del CAC, un organisme al qual se li va donar la responsabilitat de decidir les freqüències de ràdio i televisió per evitar escàndols. Com quasi sempre passa, ha estat pitjor el remei que la malaltia perquè no recordo decisió sobre concesions més polèmica que l´actual. Per això encara hi ha qui plora -de riure- després que Carbonell defensés la independència dels membres del Consell.
