Joan Martí, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, va criticar els coneixements lingüístics dels periodistes i va proposar de sancionar aquells que no mostressin una bona competència en l'ús de la llengua. Això va ser dimarts, en una entrevista a RAC 1.

Al cap de dos dies, Joan Martí es retractava de sancionar els periodistes, demanava disculpes i deia que se l'havia interpretat malament.

Suposem, doncs, que algú li devia tocar el crostó o, per evitar linxaments, el van pressionar perquè se'n desdigués de tot plegat. En fi, molt en la línia de com fem les coses en aquest país.

Però resulta que Martí té raó en bona part del que diu. I algunes de les seves crítiques i reivindicacions són tan òbvies que resulta fins i tot cansat haver-les de defensar.

Escriptors i periodistes (i aquí el terme és amplíssim i inclou un ventall difícil de definir i delimitar) treballem amb una matèria tan fràgil i tan potent alhora com són les paraules. Conèixer i dominar els mots i les seves normes gramaticals és tan bàsic i essencial com per a un metge conèixer l'anatomia humana o per a un advocat la legislació vigent. Si un cirurgià ens extirpés un ronyó en comptes de l'apèndix, no acceptaríem la seva errada ni les seves disculpes per molt que ens digués: "Home, amb tant d'òrgan, qualsevol s'hi aclareix!". De la mateixa manera que ens resultaria inacceptable (i certament molest) que un advocat ens enviés a la presó per culpa del seu desconeixement de les lleis.

Per què, doncs, ho consentim als periodistes? Per què permetem que gent que no sap redactar dues frases seguides sense errades -ortogràfiques, lèxiques, morfològiques, sintàctiques- vagi malgastant paper? Per què deixem que presentin programes de ràdio o televisió, posin veu a anuncis (alguns de la mateixa Generalitat) o doblin pel·lícules persones que no saben pronunciar correctament la llengua, que en desconeixen algun fonema, que se salten a la babalà els pronoms febles o que senzillament ens aclaparen amb barbarismes?

Mentre llegia l'entrevista a Joan Martí, m'imaginava una mena de carnet per punts. Cada vegada que el presumpte periodista apunyalés la llengua, li trauria algun punt, en funció de la gravetat de la ferida. Exhaurits els 12 punts, inhabilitat. Llavors, de dret a examinar-se del nivell C. No, millor del D, que és el certificat de nivell superior de català.

I és que amb tantes ferides al final la deixarem que es dessagni. I com el metge de guàrdia sigui tan incompetent com ells, passeu-la a buscar.