El jutge Garzón s'ha fet enrere i ha renunciat a iniciar un procés contra el dictador Franco i una quadrilla dels seus sicaris pels crims comesos durant la repressió. I ho ha fet adduint falta de competència -és certa- però ressaltant la pressió de la fiscalia de l'Estat per aconseguir aquest resultat. Un cop més, el mediàtic jutge fa malbé un camí de justícia per una falta formal. Són els riscos de l'"star system", tan preuat pel jutge.
Sobta tant d'interès a enterrar tot el que pressuposi orejar els crims del franquisme, potser no pas per connivència, sinó per amagar els errors de la transició. Tot en nom d'una pretesa reconciliació que, com s'ha vist al cap de més de trenta anys, no va aconseguir l'èxit que pretenia. És veritat que va haver-hi una llei d'amnistia, democràticament aprovada, el 1977. Però també ho és que el famós "soroll de sabres" -recordin el 23F- mantenia viva molta por. I també és cert que no existia encara la figura jurídica de "crims contra la humanitat". Però, és que era possible mentre fos viu el dictador? Si féssim cas d'això, no tindríem els judicis de Nuremberg contra el règim nazi, tan valorats per molts dels qui ara filen tan prim amb el juridicisme. Deixem el passat en pau, diuen. D'acord. Però sense gaudir dels guanys de tota mena que van obtenir amb el poder despòtic que van imposar per la força. No poden retornar la vida a la gent assassinada. Però dol veure, per exemple, que cap d'aquells sicaris hagi retornat ni una pesseta dels milers de milions que van aconseguir amb la sang de les seves víctimes. Puc entendre els errors de la transició. Però no la impunitat que encara comporten.
En nom de què, ara?
