M'agrada la cúpula del Palau de les Nacions de Ginebra que Miquel Barceló ha tingut la gosadia de barrejar i remoure amb la seva pintura. ?Diuen que el treball, que és una prioritat d'Estat, un aparador d'Espanya, va sortir car -vint milions d'euros- però moltíssim més costa el Palau de les Arts i, que se sàpiga, no ha servit per a una altra cosa que no sigui l'escenificació de la sorpresa hortolana davant la condició oceànica d'algunes partitures i per a l'exhibició presumptuosa del caixet d'alguns divos que les refilen. No és que València visqui d'esquena a la mar, és que l'usa per a espatarrar-s'hi.
Oceànica també és l'obra que Barceló ha penjat en aquesta cúpula. El pintor segueix fidel als perfils africans i als hiverns a Mali, però fins i tot als seus amics dogons convidats al còctel d'inauguració van veure una gruta amb les seves estalactites, quan em sembla força obvi que aquí hi ha un mar rodó i profund, en agitació detinguda i posat cap per avall, un mar encara més estrany que el d'Otto Lidenbrock al centre de la Terra, més estrany que el mar còncau que habitava l'interior de Rama, l'asteroide artificial que va imaginar Arthur Clarke.
Bé, potser no sigui un mar, sinó un llac de magma en ebullició, però ja s'agafen els bacteris a les fumaroles. Aviat hi haurà una altra atmosfera i en els límits del sofre, brotarà la primera tija. Això és el que, potser, ens diu l'exorcisme de Barceló, encara que tots fingim que no ha passat res i anunciem que Wall Street parirà un altre món idèntic a la criatura que acaba d'estrangular. Però Califòrnia va cremar en un immens braser i qui apareixia entre les flames era el governador Schwarzenegger, no sé si com el ?Terminator original o com el reciclat, però en una funció evidentment liquidadora: de Hollywood fugien les estrelles (el talent fa molt que va escapar-ne), la carn de luxe, les adolescents daurades. Qui vulgui desentranyar els signes, haurà de llegir-los en l'oceà de Barceló.
