La quarta edició del Festicurts, orquestrada per David Ruiz i l'ACAT, ha aconseguit apujar el llistó i l'interès del certamen. L'esforç abocat per aquest col·lectiu en la trobada no el podrem pagar mai en euros.
El festival ha contribuït a fer visible una bossa respectable de realitzadors empordanesos, que cultiven la ficció i el documental. Autors que necessiten comptar amb equips humans d'una certa envergadura. La creació de xarxes i dinàmiques de funcionament més amples i participatives que, tant de bo, es puguin consolidar.
Diumenge passat, durant l'entrega de premis, vam viure la part més emotiva d'aquestes vetllades. Els cineastes figuerencs van mostrar la seva complicitat i respecte cap a l'obra i la persona de Tomàs Mallol (el seu nom és l'emblema d'un guardó del festival). Encara més: l'ACAT va concedir un premi especial al Museu del Cinema de Girona, per la tasca realitzada al llarg d'una dècada. I se li va atorgar amb franquesa, admiració i cordialitat.
Cal llegir aquest gest com l'exemple d'una Figueres gens rancuniosa. Que sap passar pàgina al trasbals que va significar, temps enrere, la ubicació de la col·lecció Mallol a Girona, i que hi vol col·laborar i sumar-hi esforços. Aquesta sinergia tan positiva s'ha de mantenir viva. No es tracta de ser ni els primers ni els segons o els tercers. Això és un miratge. En el vaixell de la cultura hi viatgem plegats. El que ens pertoca és potenciar-nos vindicant les nostres diferències. I donar l'espatlla al Museu del Cinema i a Tomàs Mallol és un error que, francament, no ens el podíem permetre.
