Dedicar-se a la política té el problema que sempre se t'associa a una doctrina, és a dir, que ja pots ser un columnista o un conferenciant sobre aspectes generals que sempre se't busca l'etiqueta, estàs condemnat a combregar amb uns o els altres independentment de l'afany de trobar el terme mitjà o un mínim d'objectivitat. Per tant, quan opines d'algun tema polític sempre, però sempre, topes amb el mig somriure de l'altre, convençut que el que fas no és opinar, sinó adoctrinar. A partir d'aquí, treballar per a unes sigles determinades té l'avantatge que no et cal la justificació prèvia de les teves opinions, perquè el receptor ja t'ha marcat i tu no tens per què amagar-te'n. Ara bé, hi ha casos que aconsegueixen que els dos bàndols consensuïn posicions perquè no hi ha per on agafar-s'ho. Va passar en un Catalunya Express, la setmana passada, en un trajecte molt matiner de Girona a Barcelona. Els participants en la conversa semblaven pare i fill. El primer era visiblement partidari de CiU, entre altres coses perquè els seus arguments es fonamentaven en la negació sistemàtica de la legitimitat del tripartit per governar. El segon, pel que deia, tenia tota la pinta de ser del sector Carretero d'ERC, però apel·lava a la necessitat que el partit estigués al govern per influir-hi com fos. La discussió -molt animada, per cert, per l'hora que era- era bàsicament la viva imatge del desacord, però van acabar trobant un punt en comú: ambdós valoraven, i no amb paraules precisament amables, que el projecte de Casa Gran del catalanisme era una pantomima de proporcions còsmiques, entre altres coses perquè els semblava que a casa seva, tot i petita, ja eren catalanistes. Curiosament, la conversa tenia lloc el 20 de novembre, quan se celebrava el primer aniversari del projecte sense que (oh!) cap rotatiu es fes ressò de l'efemèride.