26 de novembre de 2008
26.11.2008

Els grans jubilats

26.11.2008 | 01:00
Els grans jubilats

El títol d'aquest breu article pot recordar allò dels "grans cremats"; però no ens cal, per sort i per ara, aquella dolorosa hospitalització, sinó només una metàfora del mateix foc, amb una altra mena de guariment, o millor, d'adaptació a la nova i severa situació.
Els més greus entre els pensionistes som els singles, els confirmed bachelors o solters estables, pitjor encara els homosexuals; i és que hem esdevingut invisibles, o, com també es diu en anglès, som unes no-persons. Ja no figurem en la llista de funcionaris civils de l'Estat, no surtim a l'ordinador del nostre centre oficial de treball, no tenim adreça. Els que suposàvem que eren amics i companys no responen als nostres missatges electrònics, ni a les cartes del correu postal, ni a les trucades telefòniques. Fins i tot hi ha qui es molesta per haver rebut alguna d'aquestes interpel·lacions civilitzades.
Els solters encara ho tenim pitjor: no hem de cuidar néts, ni portar-los al cole, ni d'excursió, ni fer de cangur ni de res. La quantitat d'antics amics que he hagut d'esborrar de sengles adreces -l'electrònica i la postal- és a hores d'ara d'una magnitud increïble; mai no ho hauria dit.
No hi ha ningú, no tenim ningú, no som ningú. Només ens queda una certa comoditat econòmica, que ens permet de comprar vestits acceptables, de freqüentar restaurants d'un cert nivell, o de mantenir una cura correcta del nostre cos madur amb sessions i tractaments de massatges mèdics i aigües termals. Sempre hi ha un pitjor: els qui no arriben a finals de mes.
La societat insana i capitalista en què vivim m'ha ajudat a ser un misantrop ?gairebé total: no em parleu de votacions polítiques de cap mena, ni d'esports de masses amb jugadors que cobren sis milions d'euros o més per any, ni de curses de cap mena de vehicle, ni del "Som-hi" de l'autopropaganda de la Generalitat: som-hi a què?
No sé si arribarà el dia en que, com en aquella sèries nord-americana de l'extraterrestre ALF, emesa entre 1986 i 1990, que sempre volia menjar gats, ens anul·laran el DNI en complir els 75 o 80 anys, i desapareixerem corporalment, esperem que sense dolor, una mena d'eutanàsia informàtica.
Poc queda a fer per a un jubilat en un món tan ingrat com aquest: potser només seure a la platja i mirar entristit el mar indiferent, pregon, i el seu bramul insensible, i llegir llibres bons sobre escepticisme genèric, i aquella poesia del Laberint de l'Espriu:
" i dic en el silenci el nom del no-res".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema