Tot esperant el partit que oferirà TV3 entre el Barça i el Getafe, aprofito la calma de la tarda de diumenge per escriure alguna cosa. L'interès que pugui tenir la meva opinió és nul, evidentment; però demà, 24 de novembre, es compliran 8 anys des que el Diari de Girona em va publicar el meu primer article i, d'alguna manera, vull celebrar aquest vuitè aniversari demanant excuses als meus escassos lectors per la baixa qualitat dels meus escrits. Honestament, i durant tot aquest temps, he fet el que bonament he pogut; però és evident que arribo fins on arribo i encara gràcies. Tanmateix, moltes gràcies a tots aquells i aquelles que han tingut la paciència de seguir-me durant tots aquests anys.
Dit això, i quan encara falten dues hores pel començament del partit, sobre què podria parlar-vos aquesta setmana? No deu ser per manca de temes que no em decideixo a engegar la meva verbositat habitual, perquè n'hi ha uns quants. Ara bé, tornem a ser allà mateix, perquè, quina rellevància pot tenir el que jo opini sobre l'equip de Govern que està formant Obama, les noves estrelles Michelin atorgades a dos restaurants gironins, o les declaracions de l'alcalde del meu poble en la recent cimera ferroviària internacional celebrada a Portbou? Com deia Pla, és evident que és molt més fàcil opinar que descriure, o dit d'una altra manera, és més senzill escriure un article que no pas fer una bona descripció d'un paisatge, d'un poble o d'uns personatges. La literatura sempre estarà per damunt de l'article d'opinió. I, tanmateix, que difícil i rar que és escriure un bon article!
Així i tot, no us preocupeu pas, perquè no us tornaré a atabalar amb les meves angoixes sobre el paper (o la pantalla) en blanc, sobre aquella incapacitat d'avançar una mica més lluny de la paraula "article", sense tema escollit, sense títol, escrita al començament, perquè això són misèries de la "cuina" de l'escriptura que, a la manera de les cordes de la tramoia dels teatres, no s'han de veure mai. En la vida tothom ha de fer la seva feina i punt. No ens interessa el més mínim saber si aquell actor patia un mal de queixal terrible mentre rodava aquella escena tòrrida amb aquella actriu (o a l'inrevés), o si aquell autor que ha venut tants exemplars del seu nou llibre escriu de dies o de nits, sobri o begut. Quina importància té tot plegat? El que ens importa són els resultats, el producte, la pel·li, el llibre, (l'article?).
Per tant, i després de tota aquesta divagació prèvia, seria hora que encetés un tema i que aprofités les properes 445 paraules que em queden per dir alguna cosa coherent sobre algun aspecte de l'actualitat. Ara bé, sobre quin tema? Tinc la sensació que la majoria de nosaltres comença a estar una mica tip de la crisi econòmica. A hores d'ara començo a relacionar aquest tema amb una cançó d'estiu que fa molts anys va sonar ininterrompudament al bar de davant de casa (quan encara tenia màquina de discos) que es deia Manda rosas a Sandra. Quin enfarfegament! Durant tot un estiu de la meva adolescència no va parar de sonar. Era insuportable escoltar, ara sí, ara també, aquella ximpleria: "Manda rosas a Sandra, que se va de la ciudad. Manda rosas a Sandra y tal vez se quedará". Quina cursileria!
Doncs bé, amb la crisi em comença a passar el mateix. Escolteu, ras i curt, que sigui el que Déu vulgui, però que no ens atabalin més amb aquest problema. Hem passat altres crisis abans, amb molt d'atur, com la del 93, i ningú es va llençar de caps per la finestra. Sí o no? A més, si ara un servidor es llancés de caps per la seva (sense cap motiu), no aconseguiria un resultat definitiu (com a molt trencar-me una cama) perquè visc en un primer pis. Això només funcionaria a Nova York, des d'un bon gratacel, i després d'haver-ho perdut tot a Wall Street. En tenen, vostès, d'accions a la borsa de Nova York? Doncs jo tampoc. Així que a poc a poc i bona lletra. O, com es deia abans, qui en tingui més que sopi dues vegades.
Ara bé, vol dir tot això que hem d'amagar el cap sota l'ala? De cap manera! Tots ja som prou grandets per adonar-nos de la gravetat de la situació. Però, així i tot, la reiteració, aquest furgar constantment dins de la ferida, no ajudarà a curar-la. Hi ha temes que estan per damunt de les nostres possibilitats, amb els quals no hi podem fer gairebé res, i aquest de la crisi mundial n'és un dels més clars. Per contra, hi ha responsables locals, comarcals, provincials, nacionals (Catalunya com a nació), estatals i europeus que sí que hi poden ajudar (o a l'inrevés, per omissió de la seva responsabilitat o per incapacitat manifesta). Per tant, són ells, com a responsables escollits democràticament i que es guanyen molt bé la vida, els qui s'han de mullar i trobar solucions efectives per ajudar-nos a superar la crisi. O almenys ho han d'intentar, que per això cobren el que cobren.
Finalment, i quan només falten 30 minuts pel començament del partit a TV3, avui ens interessa que guanyi el Barça. Demà, com deia Scarlet O'Hara, serà un altre dia.
