EL Museu Memorial de l'Exili, instal·lat a la Jonquera, és com un llibre sense fi, que no es podrà tancar mai, sempre a punt de poder mostrar més i més història de les expatriacions amb imatges, objectes, documents, en tota la gamma de situacions. Una de les pàgines que ha d'entrar-hi és la història d'una institució com són els Jocs Florals de la Llengua Catalana, començats al segle XVI i restaurats el 1859 amb la Renaixença. Amb el final de la Guerra Civil Espanyola els Jocs Florals varen ser prohibits, i a partir del 1941 uns catalans exiliats varen decidir que la institució literària es mereixia una nova renaixença i els varen organitzar a la ciutat de Buenos Aires, Argentina. Naixien així els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili. La festa celebrada a Buenos Aires va ser l'inici d'una ruta que va continuar amb els anys cap a Mèxic, l'Havana, Westminster, París, Nova York, Caracas, Cambridge, fins a una vintena de localitzacions. Era l'exili de la nostra llengua, viscut amb el convenciment que una llengua està per damunt de tots els idealismes i maneres de pensar. Era l'obra memorable d'uns catalans que traspassant les peripècies d'uns exilis personals, retrobaven encara forces per transmetre a tot el món la notícia d'un exili singular, el de la llengua catalana. El funcionament d'un projecte tan cavalleresc com difícil el duia a terme un organisme permanent amb seus a Mèxic, Buenos Aires i París, i n'era president Pere Bosch i Gimpera.
Resulta admirable la lectura de la crònica d'uns Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili. La seva fidelitat als orígens i la seva celebració digníssima representen una ambaixada d'alta categoria que l'esperit de Catalunya enviava a tot el món, per voluntat decidida d'uns quants catalans. L'any 1966 es varen celebrar a Caracas; del llibre memòria d'aquella festa en selecciono algunes dades a continuació. En la comissió organitzadora hi figuraven representants del Principat, València, Mallorca i Rosselló i la junta del Centre Català de Caracas; la ciutat va dispensar un magnífic acolliment als Jocs Florals: en el seu comitè d'honor hi figuraven el ministre d'Educació de Venezuela i els rectors de les universitats. La convocatòria dels premis era llarga i generosa, a més dels clàssics de Flor Natural, Englantina i Viola hi havia novel·la, assaig, teatre, música, economia i uns altres premis reservats per a menors de 21 anys. Tot un senyor cartell. Era l'expressió de la vitalitat d'una llengua que a la seva pàtria li era negada. Aquell any 1966 a Caracas es varen rebre treballs de 274 participants; la seva distribució expressa l'universalitat de l'exili català perquè els treballs concursants procedien així: 48 de França, 15 de Veneçuela, 11 de Mèxic, 8 de l'Alguer, 6 del Brasil, 4 de l'Argentina, 3 de Bèlgica, 2 dels EEUU, 1 de Canadà, a més de 175 que procedien de Catalunya. Carles Pi i Sunyer, que aquell any era el president dels mantenidors, va dir en el discurs unes paraules que ara, més de quaranta anys després,hauríem de conservar i meditar: "Els Jocs Florals, tot i celebrant-se en altres terres, guarden saó de gleva i escalf de llar pairal; mantenir el català és acarar-se coratjosament a un repte".
Va ser en aquells Jocs Florals a Caracas quan el poeta Josep Carner, que vivia el seu exili a Brussel·les, va guanyar el premi de l'Englantina, una exaltació patriòtica; l'obra premiada es titulava Pomell i expressava vivències i sentiments d'aquelles situacions d'exili; uns versos diuen així: "Aquest núvol quiet no es mou avant ni enrera, com desesmat per massa temps d'espera o retingut per inhumà secret. Serpejava una bandera i el seu vol deia a la gent: -Espolseu boira i turment, el que cal és fe sencera".
