o m'estranya que els historiadors facin manifestos i es posicionin com a ciutadans -és a dir, cívicament (per tant, moralment)? davant assumptes com les fosses comunes, el robatori de nens a les preses republicanes o la naturalesa genocida del règim de Franco, temes que retornen cada novembre amb els espectres, els panellets i els premis literaris. Són ells, els historiadors (i, per descomptat, els ciutadans corrents) els qui encara podem dir molt. Per a la política professional, l'assumpte es va tancar amb els pactes, l'amnistia i tota la resta. Un pacte que va comprometre les actuals forces parlamentàries, es comprèn la incomoditat (electoral) de Zapatero (i del ministeri fiscal) davant l'exhumació de despulles que, per fi, rebran digna sepultura.
Aquest menyspreu al dret de gent que suposa tenir les restes de persones a les cunetes era una infàmia. Com ho va ser -en un altre ordre- la traïció al poble sahrauí venut al Marroc per quatre monedes de dubtosa pau. No està dita l'última paraula, ni de bon tros. El considerable arrodoniment d'arestes que el franquisme -com tota construcció marmòria- va patir per efecte del temps (i l'erosió) no ens ha de fer oblidar que, guanyada la guerra i perfectament controlat el país, va planificar i va executar la liquidació física o moral d'una part molt significativa de la ciutadania per motius ideològics. I no van ser excessos de rereguarda, sinó un atroç projecte.
Cadascú es quedi amb l'estatura que li correspon: Lincoln va tancar la guerra civil americana amb un sol afusellat. Un. La responsabilitat penal no té res a veure amb la confessió i el coneixement. El segrest (legalitzat) de nens de famílies republicanes i la seva adjudicació -amb identitat inventada- a llars franquistes va preludiar els esglais perpetrats per les dictadures andines. I cal conèixer l'horror -i les nostres responsabilitats- per superar-lo.
