Es diu que l'economia és un procés de destrucció creativa que comporta triar el mal menor dins d'un marc de recursos escassos. Això pot ser molt agre, com la vida en aquesta terra d'amors i odis. La idea és que quan un negoci ha quedat vell, se n'obre un altre que absorbeix la gent que el primer ha deixat a l'atur (com que els comptes ja no surten, els bancs donaran crèdit al negoci que ha trobat la manera de ser rendible, amb una nova idea, una nova tecnologia, o perquè ha sabut arribar a més clients). Això és molt maco, però només funciona si el nou negoci obre més o menys al mateix temps que tanca l'altre, i el personal pot, així, recol·locar-se. Però si la iniciativa i el diner deixen de circular, fotuda. I, encara, els problemes no s'esfumen. Els nous negocis solen pagar menys que els antics, sobretot quan han de competir arreu del món. Ningú no posarà bona cara si passa a cobrar menys. Tampoc no la posarà si passa a fer una feina que detesta (o si ha de canviar de domicili, sobretot quan els lloguers no rutllen bé, en bona part perquè la justícia és molt lenta a l'hora de desnonar qui no paga). Ara bé: si la feina no és gaire diferent de la que feia fins ara, els de l'atur li podran dir: vostè ha d'agafar aquest treball. En feines molt diferents també passa que a l'empresa li resultarà més profitós contractar per exemple immigrants.

Però el que ara tenim a sobre no és com cobrir llocs de treball, sinó com afrontar el creixent atur. Això vol dir més despesa i més endeutament de les administracions (que, a sobre, es troben amb menys ingressos per l'aturada econòmica).