Fa una colla d'anys, la secció de cartes al director d'un diari important de Barcelona es va alimentar amb multitud d'opinions sobre el bon gust o l'ordinariesa de dur mitjons de rombes. Encara no fa tant, era moda vestir amb texans curts de camal, mocasins negres i mitjons blancs, opció estètica que va caure en desgràcia fins al punt que els porters de discoteca barraven el pas als clients que gosaven lluir aquesta indumentària. Dels mitjons, els futbolistes en diuen mitges, són gruixuts, llargs i fan el plec dessota el genoll. Els tennistes antigament els duien amb una ratlleta vermella i una ratlleta blava una mica més amunt del turmell. Molts esportistes avui els gasten d'un tipus que no sobresurt de la sabatilla. Els executius, en fi, han batejat una tipologia de mitjó semitransparent que sembla fet de gasa, prim a prova d'estrès, per no suar, per evitar la pudor de peus, i negre, per dissimular la petja del betum.
Ara, sense proposar-s'ho, la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid podria fer tornar a l'aparador urbà els mitjonets de primera comunió. Blanquets i amb la gira perfecta, emergint d'una sabata de xarol. No és pas la mena de mitjó que lluíem el dia del Ram, brodat i amb puntes, com un tapet de ganxet. Però poc se'n falta. El mitjó Aguirre gasta un esperit paral·lel a aquelles camises que tant abunden als ministeris, de cos ratllat i coll immaculat, blanquíssim, enemic de la pegatera i de la llana al clatell. Els mitjonets de l'Esperanza, tan ridículs i tan pragmàtics, podrien tenir la seva prèdica i acabar marcant tendència, fer escola. Caldrà observar les noves generacions de canalla neoliberal. Qui sap si els mitjons clars, de punt o canalé, imprimiran caràcter, esdevindran senyal de distinció.
"Calcetines lideresa"; és a dir, mitjons cames ajudeu-me, mitjons marieta l'últim, mitjons per fugir. Quan la crisi empeny la moda, sempre n'hi ha que es transvesteixen de pobre per fer veure que també les passen magres.
