De tota la xerrameca dels cabalistes de la superstició econòmica, l'únic que em sembla cert és que la crisi, la famosa crisi, crea noves oportunitats. En un forn gallec al qual vaig a vegades, la gent havia reservat divuit pastissos de Santiago el dissabte anterior al Nadal. És molt pastís, a menys que s'orgaintzi un festí sense sortir de casa. La fornera em deia: On és la crisi? Això mateix pensava jo veient les botigues i les parades del mercat. La gent feia cua a les administracions de loteria, encara que diuen que se'n va vendre menys que l'any passat. Deu ser que han fallat els grans compradors, aquests que havien de justificar el súmmum de la xamba pirulera perquè semblaven tenir la deessa fortuna en nòmina.
Torna a funcionar el que sempre val: el treball, la botiga, el client, la fabricació de portes i finestres, l'habilitat del lampista. I el vell art de la traginada: els transportistes de mobles de luxe, es reciclen per moure enciams, diaris o llibres, el cas és moure. Escamarlans i carrabiners es van presentar molt tibats i en perfecte estat de revista el matí de Nit de Nadal per atendre les expectatives d'un sopar no sempre amorós, però principalment ben proveït: la satisfacció del paladar crea un torrent d'endorfines apaivagadores. Les maniobres de l'amor, també i, a més, no aporten calories. Hi ha gent que aprofita la desvinculació forçosa de la seva empresa per aprendre a patronejar un vaixell o convertir-se en un as del ciclisme sènior. La crisi va ser, simplement, el resultat de vendre per cinquanta, cases que no valien ni trenta. I de ficar en paradisos fiscals els diners cobrats de més, amb la benedicció d'aquesta administració, de l'altra i de l'altra. Qui no tingui feina, ha de comptar amb la solidaritat dels seus paisans canalitzada per l'Estat. Aquesta és la prioritat.
Tots els anys s'assemblen però la vida és sempre nova.
