F a dies que penso quin pot ser el número que millor defineix l'any 2008. Havia pensat en el 54 que és el número d'articles que he fet a Diari de Girona. He escoltat dir a Josep Maria Ureta que el número que per ell resumeix l'any és el zero perquè això és el que defineix les previsions errònies que es van fer per a l'any i també perquè és la xifra d'interès en què s'acaba,É Però per a mi la xifra és el 30. El 30% és la part de l'economia en què vivíem per sobre les nostres possibilitats, 30% era la part de l'economia que vivia de la construcció i el 30% és la baixada de vendes de moltes empreses.
Difícilment en començar l'any 2008 podíem pensar que en acabar l'any tindríem una visió tan catastròfica de la nostra situació. Ens vam passar la primera part de l'any pendents de la sequera, emportats per un nerviosisme fora de lloc. Vam continuar amb les eleccions a Espanya, discutint si el que teníem era una crisi o una desacceleració. Finalment, tornant de l'estiu hem descobert que estem enmig d'una crisi mai vista.
Crec que ara estem millor que fa un any. Relativament parlant, és clar. Almenys som conscients del que ens passa. No ho som encara de tota la gravetat, però en som.
Hem acabat l'any sense la sequera: aquesta setmana ha tornat a sortir la llacuna d'Espolla, sensor natural que indica que el nivell freàtic ha arribat al seu valor màxim; no ho havia fet des de l'any 2004. Ara sí que la Generalitat podrà derogar la llei de la sequera del tot.
Les eleccions queden enrere i ningú ja se'n recorda. Quin ridícul allò de la desacceleració quan hem descobert el forat on ens hem ficat! Estem en un moment millor relatiu perquè hem acceptat la realitat i perquè les eleccions queden lluny no impedint prendre les decisions oportunes.
Pel que fa a la crisi en si mateixa no puc pas dir que estiguem millor que fa un any. Ens queda molt encara per continuar baixant. Encara que el director que ens condueix, el president Zapatero, amagui el cap sota l'ala dient que els pronòstics respecte la crisi s'equivocaran tal i com ho van fer fa un any (el ridícul no va amb ell), la crisi ens ha d'ensenyar encara la seva part més dolorosa: un nivell d'atur immens, inacceptable, intractable. Serà quan arribarem a aquest punt quan començarem a sortir-ne. Serà quan polítics, sindicats, empresaris i tota la societat arribaran a la conclusió que cal fer alguna cosa més que anar injectant diners al sistema. Quan el nombre d'aturats passi de quatre milions serà el moment de treballar per reconduir la manera com hem enfocat l'economia en els darrers anys. Serà el moment en el que podrem pensar que hi ha una altra forma d'ajudar els aturats que no pas només donant-los cobertura econòmica. Serà el moment de preguntar-se per què els empresaris tenen por a llogar treballadors, per què les pimes es resisteixen a sobrepassar els 50 treballadors. Serà el moment d'estudiar per què costa tant establir una nova empresa, per què les pimes viuen asfixiades per la burocràcia del sistema. Serà el moment d'investigar per què la societat ha renunciat a fer néixer nous empresaris, promocionant que els nostres joves vulguin ser majoritàriament funcionaris. Serà el moment per deixar enrere definitivament algunes discussions sobre si l'ensenyament ha de servir o no per encarrilar el futur professional dels joves.
Tot això s'haurà de plantejar quan hàgim tocat fons, quan el número d'aturats deixi de ser una cosa incòmoda per ser un aspecte insolent per a la nostra societat. Llavors tota aquesta munió de polítics, que creuen que es pot governar sense fer cas de l'economia, i les classes empresarials i sindicals, que només veuen a dos mil·límetres del seu nas, llavors serà el moment de plantejar els canvis que necessita la societat per esdevenir la societat del coneixement a la que ens vam comprometre amb la convenció de Lisboa.
Fins que no arriba aquest moment haurem de dedicar l'any 2009 a tapar forats. La pèrdua del 30% de la riquesa l'haurem d'afrontar comprant i gastant menys. La pèrdua del 30% de les vendes empresarials l'haurem de compensar abaixant el temps de producció (per tant llocs de treball) i desenvolupant nous productes per a nous mercats. Per a la pèrdua del 30% de la construcció sobre el pes a la nostra economia no tinc gaires esperances. El milió de pisos que no s'han pogut vendre hauran d'esperar anys fins que els preus (un 30% potser?) baixin i s'igualin amb la capacitat adquisitiva dels treballadors; els pisos que els bancs i caixes s'hauran de quedar es posaran al mercat en forma de lloguer sota fórmules imaginatives, amagant pèrdues; i pel que fa als treballadors de la construcció, uns hauran de treballar en rehabilitació d'habitatges i els altres hauran de canviar de sector,É quan aquest els pugui absorbir.
No tinc gaires més esperances per al nou any. Tapar forats, augmentar la xifra d'aturats i esperar que els que prenen decisions sobre la direcció del país tinguin la pressió adient per començar a treballar en la revolució que hem d'emprendre per arribar a l'economia del coneixement. La revolució del coneixement.
