Els occidentals es passen la vida aprimant-se, es trobarien buits si no tinguessin pes per perdre. Ni un sol dia han estat conformes amb el veredicte de la balança. Si haguessin patit la mateixa insatisfacció cultural, estaríem envoltats de premis Nobel. Amb el canvi d'any es renoven els vots de la religió a règim, perquè cap distracció -aprendre anglès, entre les més insidioses- s'interposi entre un creient i el seu inabastable objectiu, reduir la inflació personal durant els pròxims dotze mesos. Tothom presumeix d'una dieta infal·lible, però la meva funciona. Cada dia arrosseguem sense dir ni piu el menjar que engolim. Per calibrar l'efecte dels quilos de més, els dietistes recomanen agafar un objecte pesat i aguantar-lo durant unes hores, però ningú se sotmetria voluntàriament a aquest experiment. La situació canviaria si ens desplacéssim amb la nostra ració diària de calories a sobre, abans de devorar-la.
Cada matí se'ns hauria d'obligar a carregar amb l'aliment que pensem consumir al llarg de la jornada, al costat de les escombraries -envasos, llaunes, plàstics- que aquest consum genera. Ningú estaria autoritzat a menjar més del que no pot transportar. De sobte, les necessitats insaciables disminuirien apreciablement, perquè només la nostra mandra supera en intensitat la nostra fam. El sobrepès que afecta la població sencera -ja que els prims també se senten amenaçats- sorgeix de la facilitat per trobar menjar. L'esforç de traslladar-la disminuiria la frustració dels adeptes de la dieta vitalícia.
Si aquest mètode també falla, i atès que encara no hem decidit si fumar és pitjor que engreixar-se, sempre queda l'alternativa de decretar el perill de l'obesitat passiva, o gana desmesurada que sobrevé en contemplar com s'acarnissen els altres. A partir d'ara, només es podrà menjar a l'exterior dels llocs de treball i edificis públics. Cal combatre l'obès passiu, que es nega a gastar en dietes i especialistes sense que aquesta cautela millori la seva condició.
