La immigració estrangera ja és un fet constitutiu de la nostra societat. La seva arribada va ser sobtada, a partir de l'any 2000, i va coincidir amb un moment de gran creixement econòmic i, en particular, de boom de la construcció, cosa que va atreure molts fills dels països nord-africans que van veure la possibilitat de col·locar-se fàcilment en sectors que exigien mà d'obra amb molt poca qualificació. Aquell moment va marcar l'inici d'un cicle migratori, però un cop iniciat, aquest cicle ja no es va alimentar dels al·licients inicials, sinó que es va convertir en un flux que equilibrava dues necessitats estructurals de les dues bandes de la Mediterrània: d'una banda, una demografia envellida al nord i una demografia esclatantment jove al sud; d'una altra, personal per realitzar feines que els autòctons de la ribera nord ja no volen realitzar i feines per obrir-se camí cap a la societat del benestar que no existeixen en la ribera sud. Convé assenyalar que la població que rebutja les ocupacions que assumeixen els nouvinguts inclou els fills d'immigrants de fa només una generació, que van arribar a Catalunya per causes idèntiques a les que han generat el cicle actual. Aquest nou flux que satisfà necessitats de fons mútues serà modulat i matisat per les circumstàncies econòmiques de cada moment, com la crisi en què estem inmersos, però no desapareixerà abans no hagin quedat sadollats els dos vasos comunicants. I potser el vas del nord arribarà a omplir-se en pocs anys, però el vas del sud tardarà dècades a quedar equilibrat. Assumir que no hi ha res de circumstancial en aquesta situació, i que cap crisi ni cap mesura governamental no farà renunciar al seu somni europeu una quantitat substancial d'africans o de sud-americans, és un requisit essencial per a la integració plena, perquè no es pot integrar serenament allò que no s'ha assumit com a permanent i necessari. D'integrar-los depèn la continuïtat del fet cultural i nacional de Catalunya, si més no tal com l'hem conegut fins avui.
