Sóc ateu, descregut i foteta. Per això trobo molt bé la campanya publicitària a favor de l'ateisme que circularà en alguns autocars barcelonins.
Que jo sigui ateu, aclarim-ho, no vol dir que vagi per la vida de menjacapellans. No em fa res admetre que puc passar-m'ho bé, des d'un punt de vista estètic, amb moltes manifestacions culturals sorgides del catolicisme: arquitectura, pintura, literatura, art popular i, si cal, amb el teatre més kitsch i més nostrat.
Dic això, després d'haver assistit a unes quantes sessions de l'obra El primer Nadal dels pastors, escrita per mossèn Rossend Fortunet el 1923. Que l'obra es continuï representant al segle XXI, diu molt en favor de la societat civil figuerenca. I negar-li a aquesta sarsuela pastorívola la seva condició de 'must' patrimonial ultralocal, seria faltar a la veritat.
Podrem, si voleu, discrepar sobre la llargada de l'invent. Però estarem d'acord que Fortunet la va encertar de ple en els passatges còmics de l'alcalde Garrofa i el secretari Pallanga, en els del parell de lladregots Farruc i Grillat i en els monòlegs de Lucífer (on ressonen drings miltonians).
Per descomptat, la banda sonora és un altre pilar fonamental de l'obra. Fortunet era una màquina de fer singles, d'himnes que se t'enganxen al fons de la cervellina. Riu-te'n tu dels Queen.
Els pastorets aviat faran noranta anys. Podríem celebrar-ho posant el seu cançoner en mans de Guillamino, Albert Pla, Pau Riba, Mazoni, Quimi Portet i Antònia Font. Encara guanyaríem algun disc d'or.
