Imaginin l'escena. Una família a on passa uns dies un element estrany. Em refereixo al cas d'un nòvio o nòvia, que passa uns dies a casa del company o de la companya. En aquest cas és un noi. Compartir la vida amb algú és fer-ho amb la seva família, i de vegades l'encaix o la convivència no és fàcil.

És una família tan frugal que dinen una amanideta, patata i mongeta bullida i coses així. Però no perquè els agradi, sinó que ho fan per estalviar. El nòvio és un paio cepat, fort, i que menja com un parell d'animals famèlics. No diré que la família és garrepa, perquè ja ho poden intuir. Allò de la mala fama dels gironins. Diré que el pare dóna els bons dies perquè és gratis, i poc més. Ja no regala un somriure perquè costa calés. La mare es va comprar un vestit a finals dels anys 80 i l'ha reciclat fins ara. El 2009 tenen tants calés estalviats que li podrien donar un parell de lliçons d'economia de supervivència al mateix Solbes, que quedaria acollonit. Doncs bé, el nòvio aguanta un parell de dies a règim.

Fins que al tercer dia, s'aixeca del llit de matinada i, a les fosques, busca una sortida al problema. El noi camina a les palpentes. Sempre costa trobar a on són les coses en el mapa d'una casa o apartament que fins fa poc no coneixies. De mica en mica, es familiaritza amb els mobles, i tractant de fer el mínim soroll, camina fins a la cuina. Allà troba el seu objectiu: la nevera. En obrir la porta, la cuina s'il·lumina com per art de màgia. Hi ha una ampolla de cava. Dues d'aigua. Dos iogurts caducats. Un pot de maionesa, i una presa de xocolata.

Voilà, la xocolata!, el noi li fot queixalada. I pensa: bé, per un tallet de res. Però té tanta gana, que assegut al costat de la taula de la cuina i a les fosques, se l'acaba fotent tota. Just quan mastega la darrera mossegada, algú engega el llum de l'habitació. És la mare, que amb els ulls esbatanats, com si veiés una aparició, crida: què has fet, animal! Tenia gana, li diu l'altre, i m'he llevat a fer un mos. Però la dona no li dóna temps a dir res més, se li apropa, agafa el paper de la xocolata i se'l mira com si hagués desaparegut un tresor. En aquestes arriba el pare, posa mala cara. El noi s'ha extralimitat. És que no t'alimentem bé?, li diu el pare, amb el gest seriós. La filla no sap què dir. Com acaba la cosa? La jove parella acaba trencant. És un mes o dos després. Doncs bé, per més increïble que sembli, la història és real.