L'Estat del Vaticà ha decidit deixar de regir-se per les lleis italianes que li oferien consistència jurídica des de 1929, com s'ha dit, però amb la particularitat que es tracta del moment mateix en què es va crear. El naixement de l'Estat papal va tenir lloc en aquest any, quan la Itàlia que havia aconseguit menys de mig segle abans reunificar-se va reconèixer la sobirania vaticana.

Que un estat sobirà no vulgui sotmetre's a les lleis d'un altre és una cosa força lògica. Però el Vaticà no resulta un país típic. Qualsevol persona que n'hagi visitat les dependències haurà tret per si mateixa la conclusió que es tracta d'una espècie de ficció -a l'estil d'altres com la de Mònaco, per posar un exemple- només viable en la mesura en la qual l'Estat de veritat, Itàlia en aquest cas, ho toleri. Un Vaticà independent no seria, per dir-ho mitjançant l'argot de llepafils que acostumem a utilitzar ara, sostenible. Per poc que al Govern italià se li passés pel cap, la seu terrenal del catolicisme quedaria col·lapsada.

Però aquestes carències suposen al mateix temps la força major del Papat. De fet, el Vaticà és molt anterior no ja a l'Estat italià, sinó a la mateixa Europa. El seu verdader regne no és d'aquest món d'impostos, lleis i còdexs pactats sinó de l'altre, tingut per espiritual, en el qual qualsevol cosa és possible sempre que els fidels acceptin que procedeix de la comunicació directa que se suposa que existeix entre el Papa i la divina trinitat. Gràcies a aquest despotisme il·lustrat, l'Església porta molts segles de provada eficàcia administrativa en la tasca ingent de controlar tot l'orbe catòlic. Però al seu torn és el caire espiritista o, si es vol, transcendent el que ha portat a la ruptura entre el Vaticà i les lleis d'Itàlia. En especial, que aquestes incloguin la potestat d'un jutge per decidir que una dona en coma té dret a morir, i els seus familiars a facilitar-li la mort.

És evident que la legislació civil xocarà tard o d'hora amb tota aquella que derivi de la voluntat de qualsevol déu expressada de l'única manera possible, per mitjà dels seus representants terrenals. La Reforma protestant va resoldre el conflicte aplicant de manera contundent el principi de donar al César el que és del César. Així que la decisió del Vaticà de desentendre's a les lleis italianes ens condueix a una època anterior de la que va separar Església i Estat, amb unes conseqüències difícils d'avaluar ara mateix. El front dels conflictes que poden aparèixer és enorme, des d'aquells de caràcter fiscal als que puguin afectar assumptes penals. S'imaginen vostès una frontera ferma entre el Vaticà, que no pertany a la Unió Europea, i la resta de Roma?

Hi pot haver pocs dubtes al voltant que el gest del Vaticà en proclamar-se sobirà en termes legals és una pura rebequeria. Però a les seves mans està per establir, amb el seny per davant, cap a on anar i més aviat sembla que va ser Luter qui va indicar quina és l'única sortida raonable.